"Avui és el dia més feliç de la meva vida!"

Recordaré dijous de la setmana passada encara que passin els anys… Somric només de pensar-hi. Estic convençuda que la sensació que vaig sentir i compartir amb en Ricardo, el meu amic fotògraf, a l'escola Mare de Déu del Carme, formaria part del llibre d'anècdotes del suplement "Xoc" si algun dia l'escrivís. Podeu pensar que estem avesats a l'espontaneïtat, els de "Xoc". Treballar amb infants té aquests privilegis, les persones amb les que tractes són naturals, alegres, sinceres per damunt de tot. Tanmateix, tot i que la naturalitat sigui el nostre registre, ni amb el pas del temps no ens deixen de commoure alguns comentaris, algunes reaccions. Com bé sabeu, dijous va nevar a Menorca. Va passar el que no passa quasi mai, i per açò ens va sorprendre amb alegria a tots, a pesar de les previsions meteorològiques que ja ho havien anunciat. Noltros havíem anat a fer un reportatge d'una de les sessions del taller de "pintura en directe". Érem dins l'aula de 3r C, amb els alumnes i la seva mestra, i el pintor Rafael de la Rica, immersos en un univers de mescla de colors, i també de disfresses, fent contrapès al dia gris.
De sobte, com si hagués sentit que em cridaven, vaig mirar per la finestra. Ooooh!, vaig pensar obrint molt els ulls, està nevant! En unes altres circumstàncies, a casa, o fins i tot a la redacció del diari, m'hauria atrevit a fer esvalot. Hauria convidat tothom a aixecar-se de les cadires i guaitar per la finestra... Però en aquell moment, que els alumnes estaven concentrats en la seva feina, no ho podia fer, era evident. De qualsevol manera estava emocionada. I haver-me de contenir encara afegia més emoció. Necessitava compartir l'esglai i vaig cercar en silenci la complicitat d'en Ricardo, que amb una mirada va entendre tot d'una el que li deia i va somriure tant com jo. Ben aviat se'ns va afegir la mestra qui ja va comunicar als fillets i les filletes, açò sí amb molta calma, que començava a caure neu. I sí, aquell moment va ser fantàstic. La il·lusió que havia pogut sentir qualsevol dels adults que érem dins aquella aula es va multiplicar. Les caretes i els cometaris eren boníssims. Vaig arribar a sentir "Avui és es dia més feliç de sa meua vida!".
És cert que van caure quatre volves i prou en aquell moment. Per açò la classe va continuar sense més imprevistos ni entrebancs. De fet, fins i tot vam veure el sol per un instant i algú va dir que prest sortiria l'arc de sant Martí. Seria un parell d'hores més tard, ja tornant cap a casa i per la carretera general, que ens va meravellar el paisatge. Les escenes de postal nadalenca que de sobte ens oferia Menorca. I vaig recordar la darrere vegada que va nevar a la nostra Illa… i vaig arxivar amb molta cura dins la memòria, les noves imatges mentals i la felicitat quasi instintiva que sentia novament davant l'excepcionalitat d'aquest fenomen meteorològic a la nostra terra.
Hi ha moments especials en els quals te n'adones, que les persones que t'envolten encara fan més especials aquests moments. Dijous passat vaig agrair molt l'oportunitat de presenciar i compartir la reacció d'aquell grup d'alumnes. Un dia més, com tants d'altres, me'n vaig anar a dormir amb la sensació d'haver estat en el moment just i en el lloc indicat.