"He somiat que veia pel·lícules al cel"

Els mateixos personatges... El mateix lloc... Però són dues pel·lícules molt diferents... Bogdanovich va filmar, amb 'The Last Picture Show', un ocàs en color sèpia sobre la trepitjada catòdica al cinema com a símbol d'un canvi de valors crepuscular; aquella 'darrera projecció' d'un vell western al teatre Royal (concretament 'Río Rojo' de John Ford del 1948) com a evocació d'uns temps perduts per sempre va avançar una amargant i desolada descomposició social i l'arribada d'una nova generació d'adolescents amb un horitzó vital ple de mediocritat i incertesa... Bogdanovich mirava enrere, des de la seva pròpia joventut i des dels primers 70, a la dècada dels 50 i rescatava una memòria poètica que mai va ser... Feia del pretèrit respecte i desgarrament al mateix temps... Va fer de la evocació, un estat de frustració...

Al 1990 Bogdanovich té cinquanta anys... La seva inquisitiva mirada als seus estimats personatges d'Anarene no conté el lirisme de la perspectiva: és una despietada crònica d'actualitat sobre aquells adolescents d'abans que van sobreviure a aquella mena de crisi de la civilització... Ara s'han instal·lat... Ara viuen el present cadascú a la seva manera... Ara 'Texasville' és aquell somni americà a on no existeixen més valors que el moneymoney i els jacuzzis inversemblants, el compte corrent i la cotització del cru... 'Texasville' és Anarene, però aquells joves personatges (i els seus mateixos actors, sobre els quals també han passat els dies i les arrugues) segueixen buscant signes d'identitat o, almenys, allò semblant a un sentit per continuar vivint... Per això les parelles es segueixen trencant, la infidelitat és el bàlsam reparador quotidià i aquell horitzó vital segueix perpetu amb la seva indefinició... La memòria pretèrita, caparruda i insistent, no fuig mai del polsegós i ventat present...

Sam 'the lion' no podria caçar una altra cosa que una perforadora de petroli amb el llaç... No hi cap la nostàlgia en aquesta seqüela... El dolor i la desolació segueixen presents en el dia a dia, tot i que els personatges visquin una mentida d'aparença... Les seves vides segueixen trencades, algunes destrossades (com la de Sonny), però necessiten creure's per a si mateixos que estan còmodament instal·lats en el millor dels mons... Sonny, aquell que va fugir dels límits del poble amb la seva camioneta perquè no tenia somnis i va tornar perquè no hi veia res fora d'Anarene, per exemple, necessita tornar a una sala de cinema...

El punt de vista de Bogdanovich, però, es mou en una altra onada menys poètica i més humorística. Ha agafat distàncies sense allunyar-se de les seves criatures i s'ha fet més complex i adult. Els plans són curts i breus; els traçaments dels personatges són vibrants i, de vegades, caricaturescos; la mirada és fugaç i de vegades sarcàstica, de radiografia ferotge, de diagnòstic contundent... L'enregistrament contemplatiu i líric que prenyava 'The Last Picture Show' ha deixat pas a la tonalitat més dura i crítica de 'Texasville'... La càmera quasi no s'atura en els rictus, les seves lents capten les mirades amb rapidesa (quasi amb vergonya) inaprehensible... Els resquicis del melodrama han deixat pas a les esmolades aristes d'una comèdia coral plena d'amargor... Perquè Bogdanovich ja no s'atura en les històries individuals dels protagonistes i salta d'un a l'altre amb celeritat; es mou i avança amb impulsos acumulatius, tan certers com feridors...

Els nous joves semblen seguir els passos dels seus progenitors, esbojarrats darrere les dones, però sense interrogar-se pel seu futur, ja que són fills de l'abundància i la televisió... No creuen en res i ni ells ni els seus pares es poden prendre seriosament les celebracions commemoratives de l'antiga Texasville, festes que Bogdanovich repassà amb sarcasme i ironia... No hi ha blanc i negre... No hi ha color gris... Lamentablement la nova Anarene apareix pintada amb colors plans i asèptics, sota una estètica cridanera i posmoderna de forta contenció de la època... Però lluny d'exhibicionismes i manierismes melodramàtics, les imatges de 'Texasville' passen sobre els sentiments de Sonny, de Duane, de Jacy, de Ruth... sense recrear-se en ells ni manifestar retòrica en la seva captura, la majoria de vegades sota pinzellades humorístiques i cíniques... Un bon exemple d'això és la figura de Karla (Annie Potts), la dona de Duane i personatge que no existia encara en el film anterior... La seva rivalitat amb Jacy (Cybill Shepherd) proporciona a aquest sucós calidoscopi una de les seves vessants més atractives i, sobretot, significatives...

Texasville' podria haver sigut una seqüela parasitària i oportunista, aixecada sobre l'autocomplacència de la pròpia cinefília gratificant... Però, tot i no resistir gaire la comparació amb la seva predecessora (sense necessitat, of course), és una pel·lícula asombrosament autònoma i vàlida per si mateixa com a corrosiva radiografia d'una societat en crisi: la d'aquella Amèrica profunda convulsionada per la inestabilitat bursàtil del combustible i presonera de les seves pròpies arrels, incapaç d'edificar un projecte de futur... Imatges d'un desconcert social que, potser, ens poden resultar dolorosament familiars en el nostre context privat actual... En tot cas, imatges que restitueixen un univers imaginari a on es citen els espectres, quasi fantasmals per quotidians que ens semblin, rescatats de la pel·lícula anterior i que arrosseguen, encara sense cicatritzar, les ferides d'un passat tremolós que amenaça un present sense rumb...

Fins la setmana que ve, incrèduls!