Nous dubtes existencials

Lluny de viure turmentat Tòfol Pons, que no Quitolomalo, és una persona serena que xerra lenta i dolçament amb un somriure constant dibuixat subtilment al seu rostre. Li costa arrencar el matí, crea de nit, però tampoc fa mala cara quan ens trobam sota un cel hivernal al bar Ulisses de Ciutadella, "a vegades em sent com un presoner dins el meu propi cos" comenta en la conversa.

Tòfol Pons té molt clara la seva intenció com artista, "no vull canviar el món ni pretenc salvar a ningú a través de l'art, tampoc faig art denúncia". El missatge que vol transmetre el troba en el reflex que li torna el mirall que l'obliga a la reflexió per entendre... reflexions que Pons desenvolupa en el dibuix i la pintura com ho faria qui tingués la necessitat d'escriure o fer un discurs per tal de donar-se a entenent. La reflexió, emperò, neix del dubte i de la realitat d'una societat que porta a l'individu a creure en la falsedat, en els prejudicis, "un com a persona forma part d'aquesta merda, si no te n'adones de que tens la cama ficada fins baix no en pots sortir".

La part més grollera de l'obra no és seva, és de Quitolomalo, que és un altre, no ell, "té cos, ànima, pensament i ideologia pròpia". Firmen junts cada obra, al darrera, la part més discreta i sensible per qui la va a trobar. "Quitolomalo té a veure amb els heterònims de Pessoa, és una oportunitat per jo de poder-me desdoblar i tenir una excusa per explicar unes coses que sense aquest personatge no explicaria". Un escut, un espia total.

En l'obra de Pons són constants personatges, sense rostre i gairebé sempre mutilats, que protagonitzen històries en sèries en les que cada obra conforma una part de la narració, com l'última que il·lustra aquestes centrals o la de "Home Sweet Home" que va treballar per exposar a la galeria Miscelänea de Barcelona. Pons és subtil en la resolució i intenció d'explicar el que cadascú pot interpretar al seu aire tot i que l'artista s'hi esplaia i inclou el text com a recurs en la pròpia obra. La ironia, el sarcasme, l'humor negre són la transparència per la qual ni el missatge ni l'estètica arriben a disgustar ni ofendre.
El seu dibuix és molt gràfic, amb clara inspiració del còmic i influència del moviment underground. Tendeix al blanc i negre, a la tinta japonesa, i utilitza el color per potencia l'element com també l'estètica, "si fos només estètica no tindria gràcia". Però és que el seu art va més enllà, és dels que vertaderament pot fer reflexionar sobre l'humà i diví des de la sorpresa inèdita i original quan l'espectador mira i es veu reflectit en el mirall de Pons o de Quitolomalo.

La seva obra pictòrica és més contundent en tots els sentits, i potser de més difícil interpretació. La pintura és densa i tot el món simbòlic es desplega en una iconografia molt personal amb la que l'artista construeix el seu discurs, el seu univers. La seva intenció per clarificar-se és concreta en el títol, el missatge del que Pons parla continua indagant en l'essència de l'home com a ésser social immers en la seva pròpia circumstància, "un vel, un fantasma, una ombra projectada en la paret d'una cova, un engany i tot, en definitiva, una merda".

Tòfol Pons forma part d'una generació engrescada que comparteix interessos com els artístics. Pons estudià amb Oscar Sancho i és freqüent veure'l compartir espais amb Alex Espí o Tutzó, amb qui pintà un mural a Sa Fàbrica de Maó. Treuen la pintura de la seva vessant bidimensional i la fusionen amb la música i l'ambient que es teatralitza amb els espectadors. Tòfol Pons en el seu anar fent torna aquest any a Berlin a la Vierter Stock on residirà durant un mes creant l'obra que serà motiu d'una exposició, un reconeixement a la seva obra.