Allò que sempre t’hauria dit

Va marxar deixant quatre pàgines sobre l'últim graó de la llarga escala. Quan vaig pujar em vaig trobar amb aquells fulls escampats i humits. Vaig pensar en deixar-me caure enrere escala avall imaginant el que hi havia escrit. Però potser era una sorpresa d'ella, un regal, allò que mai m'ha dit mirant-me als ulls.
Estava immòbil sense saber què fer, però em vaig decidir: vaig agafar els papers (sense mirar-ne el contingut), vaig entrar a casa, em vaig posar una de l'Eva Cassidy (Autumn Leaves), vaig encendre el foc, el balcó es va obrir sol, em vaig tapar els ulls -amb aquella bena que utilitzàvem per fer alguna cosa més que l'amor- i vaig tirar aquells quatre papers humits per sobre la ciutat.