Elles

Emperò no sempre ha estat així, per avançar en la qualificació de l'esport femení, s'han superat molts tòpics i discriminacions. El baró de Coubertein decidí en la reestrena olímpica moderna, que les dones no hi participessin, el debut fou en l'edició de 1900 a Paris i per 1206 homes hi competiren 19 dones!, en tennis, golf i croquet.

El problema no era nomes el masclisme, sinó les restriccions socials i religioses. L'escriptora Cristina Peri Rossi ho expressa amb claredat: "En la calle cuando con mis amigos pateaba mi primer balón, para mi todavía no existían los hombres y las mujeres, sino las personas. Fue a los 11 años cuando ingresé en el estado de "señorita" que aparecieron una serie estricta de prohibiciones, la primera no jugar al futbol. Me iniciaron en la contemplación del juego y me di cuenta que ser mujer era aceptar con resignación –sin rebeldía- una serie de renuncias al propio deseo".

Si avui es habitual que les dones practiquin l'esport que els ve de gust, es mèrit i en som deutors de dones capdavanteres, que van canviar la historia en favor de la igualtat de sexes.

La ruptura dels límits, -com en tantes altres reivindicacions- fou en els 60, per exemple en el dret a córrer. Succeí en la Marató de Boston, el pare de tots els maratons moderns, el mes antic i tradicionalista, el 1966 Roberta Gibb va ser la primera atleta que de manera furtiva i d'amagat, prengué la sortida i acabà la prova en poc mes de tres hores, quan estava prohibit per les ridícules teories fisiològiques del moment, que pontificaven que l'organisme femení no era capaç de córrer en competició més enllà d'una millla i mitja, un tope de 3000m.

La primera en córrer a cara descoberta va ser Katherine Switzer el 1967.

Un dels organitzadors de la carrera intentà fer-la fora just davant del punt destinat a la premsa, a l'endemà els diaris van aparèixer plens de fotografies i referències a l'incident. Quan creien que les dones no tenien capacitat física per fer-ho, ella va acabar la carrera en 4 hores 20' i va canviar la vida de les dones en l'esport.

Aquesta setmana es compleixen els 50 anys del primer "Campeonato de España de Atletismo" en que es va permetre la participació de les dones atletes. Espanya ha experimentat una transformació paulatina i completa en les darreres dècades. Ho recorden Mayte Montes especialista en valles i la seva germana bessona Merche. Durant el franquisme n'hi havia molt poques i era meritori fer-se esportistes, quan el dictat de la Secció Femenina determinava que les dones no podien practicar esports que "anessin contra la seva naturalesa" i per tant no hi havia campionats femenins.

Elida Alfaro 68 anys ex directora del INEEF i directora del "Seminario permanente mujer y deporte" compleix amb el perfil de dona que des de la infància va contribuir a rompre estereotips bolcada amb passió en la gimnàstica. Recorda que era una "rara avis" i que fins i tot estava mal vist vestir xandall pel carrer.
Explica que el pensament imperant deia que exercitant-se, es posava en perill el destí sagrat de les dones: la maternitat, o que les cames i el cos es masculitzaven. Era el temps en que es practicava esport en falda-pantaló i nomes hi havia vestidors per homes.

Res a veure amb els esplèndids temps presents que viuen les esportistes. Els JJOO de Londres van suposar un gran estímul i establir un record de participació i assoliments. El 45% dels 10.500 esportistes eren dones, tots, els 204 països partícips tenien representació femenina i la majoria de les medalles espanyoles van fer de collar d'elles,11 de 17.

En el Mundial de natació s'ha fet evident una vegada més, la immensa eficàcia propagandística de l'èxit en els esports i el colossal poder que tenen per permetre a les dones prendre tot el seu potencial. L'or de l'equip de waterpolo, la plata en sincronitzada, nadadores com Mireia Belmonte, Melani Costa i Ona Cabonell entre les millors del món, xoca i fa gràcia (hem passat d'un extrem a l'altre!) que nomes un home hagi arribat a una final.

Veig que les nadadores o les tennistes son cada vegada mes corpulentes la seva definició muscular demostra una potencia extrema i es evident que han fet un gran treball físic. Poca gent s'imagina el difícil que es aconseguir una medalla, les hores i hores de dedicació, entrenar a les 6 del matí, realitzar 13 sessions a la setmana, perdre la por al dolor durant el sobreesforç extrem en la competició, aprendre que el cos pot donar molt mes del que el cervell creu… .

Nomes queda aprofitar el gran rendiment de l'elit per augmentar l'esport base femení. Cap cretí s'atrevirà a dir que "masculinitza" a les dones. En açò qualsevol temps passat està estantís, caducat i va ser pitjor.