Açò no pot quedar en un no res

He pensat sempre, d'abans que «Es Diari» avancés la notícia i, repetesc, com a pare i ciutadà, que el millor que podria passar seria que el Penya– què té quantitat de jugadors i equips– s'espavilés i es posés les piles tot solet; i que els altres tres clubs tiressin baix el seu ‘mur de Berlín' i d'una vegada es deixessin de ‘tonteries' i s'ajuntessin. Una entitat de la qual en sortirien també una vintena d'equips, amb dos camps de futbol aferrats.

Malgrat que públicament, dos dels tres clubs van dir que, «o els quatre junts o res», sé i em consta– i ho aplaudesc– que també s'estarien fent passes cap aquesta possible opció de tres, veient l'enrenou que hi ha per ara a Son Marçal. Insistesc, el Penya té prou múscul econòmic, social i esportiu com per anar tot sol per la vida, intentant donar una passa endavant per tornar a ser aquell club amb equip a Tercera, a Divisió d'Honor, amb els equips menors competint a dalt i traient jugadors de qualitat. I Atlètic, Sami i Dosa farien bo allò de què la unió fa la força, sortint-ne un club de quantitat, per anar a cercar qualitat.

Açò sí, som gairebé el març. Calen decisions i valentia; avenços, cap a una fusió de tots que de cada dia veig més embullada, o de tres. Sé i sabem que sí, que no és fàcil; hi ha moltes sensibilitats, sentiments i colors. Però les persones estan de pas, els clubs queden per sempre. I dos clubs a Ciutadella voldria dir créixer un al costat de l'altra, fent-se de mirall. Però sí, cal feina. I amb tot el meu absolut respecte cap a les juntes directives– dels qui lloo la seva desinteressada dedicació– un club d'aquest volum no es munta quedant de tant en tant a les vuit del fosquet. Cal posar-se en mans de professionals i professionalitzar aquest llarg i polit camí.