Napoleon, segons he sentit contar, a un que li retreia la mort de més de 10.000 persones en la seva última aventura bèl·lica, li contestà: «no importa, 10.000 és el nombre de fillets que neixen una nit a París». Pensant de manera semblant, els nazis guardians dels camps de concentració arrebassaven als presos el seu nom per assignar-los un número. Els milers de morts a les guerres d’Ukraïna, de Gaza, del Sudan, del Iemen i d’altres, no són nombres, ni un tant per %; no són part d’una massa anònima sota el cel dels drons assassins; són persones amb nom i llinatges, són fills, pares, mares, germans. Segons l’Evangeli en aquest camp un vida humana val tant com les 99 restants.
«No existeixen homes poc interessants –diu un poema d’E. Ievtuixenko, poeta nascut a la Sibèria soviètica–, els seus destins són com històries de planetes. Cada un és únic, ell sol, no n’hi ha cap altre que se li assembli...». Tots els humans som subjectes, no objectes, també els menors migrants no acompanyats, els presos, els ancians, els diferents, els malalts mentals, les famílies sense casa, els no-ningú.
«¿Som pols? Tal vegada. En tot cas però una pols humil i digna», poetitza Miquel A. Lladó. Sí, som terra i alè diví. Som algú que només pot ser reconegut com a tal per un altre d’igual categoria; i en aquest reconeixement esdevenim germans. La vida humana no és un fòssil, sinó un projecte de creixement estirant-se més enllà dels límits del cos i l’esperit, de la quinta i de la mort. Mentrestant ens necessitam mútuament: des d’abans de néixer fins que, nascuts, tornam vells i ens morim; ho oblidam quan equivocadament pensam que el ser amos de coses i no la relació amb els altres i amb Déu pot garantir-nos la talla de la nostra dignitat.
La vida rebuda, compartida, donada, és una meravella. Però el pes de la vida es pot tornar insuportable. Així ho experimentà el profeta bíblic Jeremies i el rebel Job maleint el dia que van néixer; aquest sentiment, emperò, no els portà a una eutanàsia suïcida, perquè es trobaven davant Algú de qui havien rebut la vida i a qui es podien queixar descaradament: Déu, el seu interlocutor, font i destí últim de la vida. I més enllà de la protesta podien retrobar el sentit de la vida i agrair el gran regal de l’existència.
En la ruta de la vida experimentam alt-i-baixos, avançades, reculades, desorientacions i reo-rientacions. «Quan una cosa veig que no acabarà bé, no la començ», solia repetir una assenyada dona gran. Una bona educació ens ha de mostrar cap a on encaminar els nostres passos. La Torà jueva planteja al poble creient 2 opcions radicals: «avui et propòs d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs»; com la primitiva catequesi cristiana adreçada als catecúmens: «hi ha dos camins, un de la vida i un de la mort». I amb el salmista resam: «ensenyau-me, Senyor, el camí que duu a la vida». És el camí de l’amor gratuït.
Necessitam ser iniciats en aquesta emigració per descartar, des dels primers passos, la direcció de la mort. És en el ventre matern, inici del camí de la vida, quan només podem ser estimats pels pares com una llavoreta destinada a créixer. Els pares, contra aquest embrió viu, no hi tenen drets sinó responsabilitat: acollir, acompanyar, estimar, donar nom. El fetus no és part del cos de sa mare, sinó començament d’un projecte de vida autònoma. Qui pot i vol ajudar la mare d’un fill no desitjat a abraçar la vida que just apunta en el seu si? Tots necessitam dels altres i, més que ningú, els més fràgils.
«Cadascú ha de considerar el proïsme, sense cap excepció, com un altre jo tenint en compte la vida d’ell i els mitjans necessaris per a menar-la dignament», ens recorda encara avui el ja llunyà Concili Vaticà II. «Abraçant la vida construïm esperança».
