Entre altres nombroses contribucions, el filòsof i historiador britànic Arnold J. Toynbee (1889-1975) examinà l'ascens i caiguda de 26 civilitzacions al llarg de la història i formulà que aquestes pateixen cicles de creixement i desintegració, l'impacte dels quals rau en la seva capacitat de respondre creativament als reptes que esdevinguin. Toynbee creia que quan una civilització no s'adapta al canvi, comença un procés de desintegració que pot portar a la seva extinció. Però, demanem-nos quins són els símptomes i les causes que provoquen aquesta inadaptació.
Primerament, observem la corrosió dels valors fonamentals. Quan els principis que sustenten una societat, com la justícia, l'equitat i la solidaritat comencen a flaquejar o es corrompen, la cohesió social resulta greument afectada. Aquesta pèrdua de valors desencadena conflictes interns i externs i disminució de la confiança en les institucions que deixen de garantir la igualtat i la justícia social. La creixent disparitat entre diferents faccions de la societat (polarització) genera ressentiment i divisió.
La desigual distribució de recursos i oportunitats l’hem de considerar també com una injustícia moral que debilita l'estabilitat cívica. La corrupció i l'abús de poder impliquen un mal ús d’autoritat per aconseguir beneficis personals, ho veiem a diari, i això erosiona la confiança pública debilitant les institucions que ens governen. Aquest apòleg provoca el citat descontent social i la deslegitimació del sistema polític, conduint al carreró sense sortida que és la negació de la diversitat i el pluralisme. La falta de reconeixement i respecte per la diversitat cultural, ètnica i/o religiosa genera conflictes i exclusió. Veiem que una societat que no aprecia la identitat plural societària s'enfronta indefugiblement a divisions profundes que posen en perill la cohesió, fins al punt d’amenaçar-la de mort.
A més, advertim la desconnexió entre líders i ciutadania. Quan els primers, tant en la via política com en la cultural, es desvinculen de les necessitats i aspiracions comunals; llavors apareix un sentiment de vehemència i agitació. Aquesta desconnexió esdevé en pèrdua de legitimitat, alhora que en recerca d'alternatives al sistema establert. És, en aquest moment, quan sorgeix el que anomenem populisme:
El primer clau de la crucifixió de la llibertat i de la mort d’una era o civilització.
Però analitzem la nostra, que, des de principis del segle XIX amb la revolució industrial, ja s'estenia per Europa i Nord-amèrica provocant profundes transformacions en l'economia global i la societat. Aquest canvi no només tingué un impacte econòmic, sinó que modificà també les estructures socials, culturals i polítiques, donant lloc a la urbanització, al naixement de noves classes socials i a les seves intrínseques lluites. A més, amb l'avanç de la tecnologia, ens trobàrem atropelladament que les màquines reemplaçaven l’ésser humà. Així és com s'inicià la nostra era contemporània... Mes, analitzem-la.
En devers dos segles i mig hem passat de substituir l'esforç físic humà per màquines i a fer el mateix amb l'esforç mental mitjançant la intel·ligència artificial. I no ens adonem que aquesta és una nova i intencionada manera de controlar les masses que portarà a la confecció de nous esclaus que ni seran conscients de la seva condició! Les cadenes no seran metal·lúrgia, ni hi haurà fuets fustigadors; tot es manifestarà a través d'algoritmes amb missatges més o menys subliminals que ens guiaran inexorables cap a les intencions inapel·lables dels seus creadors. En realitat, no tindrem capacitat de triar ni de considerar diverses opcions, puix les tendències seran el resultat de discursos algorítmics i les ideologies tendiran a ser clarament tendencioses i monolítiques, sense espai per al debat. Ni ens el plantejarem. L'invent grec (democràcia) tornarà a ser assassinat, devers dos mil cinc-cents anys després... Però, dins la fosca... sempre hi ha una escletxa de llum i d’esperança...
Llum, és saber que tot coneixement humà és inherentment incert, inexacte i/o parcial. Si som conscients d'això evitarem caure en dogmatismes que reflecteixen les limitacions de la nostra pàtina i no farem l'endèmica ridiculesa de defensar que el nostre punt de vista és sempre correcte mentre que l'aliè és eternament erroni. Llavors, no estarem tancats ni tacats per modes, tendències i/o ideologies que limiten la nostra ment amb marcs de prejudicis. El que es considera normatiu perpetu no condueix més que al carreró sense sortida abans mencionat. La nostra civilització es troba en una situació crítica i, la que albira és, sens dubte, pitjor.
Només hi ha una sortida per aquesta cruïlla predeterminada i buida: Ser crític (i autocrític), el qual afona ser lliure per a triar el que cal escoltar i el que no. Això significa no ser fidel ni lleial als dogmes (polítics, religiosos, morals, etc.), puix primer ha de ser-hi la llibertat d'elecció. Jo sempre ho he resumit en una frase: Llibertat abans que lleialtat. A més, la veritat absoluta no existeix, només hi ha veritats subjectives, quasi sempre esbiaixades. Aquesta llibertat que ens hauríem d’autoimposar és l'única forma de no deixar que ningú decideixi per nosaltres, de «des-escriure» el futur escrit. Com diu el poeta: El camí es fa caminant. Cal desconnectar-nos del guió! Aquesta seria l'eutanàsia creativa de Toynbee que ens alliberaria de l’esclavitud esdevenidora.
