La proposició de llei orgànica presentada per PSOE i Junts al Congrés per delegar a Catalunya competències en matèria migratòria ha generat un gran debat jurídic, i si acaba per ser aprovada (cosa dubtosa si, com han promès, els quatre diputats de Podemos, hi voten en contra, afegint els seus vots als del PP i de Vox) permetrà que la Generalitat gestioni els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i les devolucions de persones amb prohibició d’entrada, i els Mossos d'Esquadra compartiran amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional la seguretat en ports, aeroports i zones crítiques.
Són molts els experts jurídics que, acudint a l’article 149.1 de la Constitució, assenyalen que aquesta proposició de llei és inconstitucional perquè la immigració és una competència exclusiva de l’Estat. En efecte, diu aquest article que «L'Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: ...2. Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil.»
L’argument que utilitza el Govern per contradir aquesta opinió negativa és que no s’ha decidit transferir la competència a la Generalitat, sinó delegar-la, o el que és el mateix: donar-li l’execució, alhora que és l’Estat el que se la reserva. I ho fa, diu, emparant-se en l’article 150.2 del text constitucional que diu textualment: «2. L’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l’Estat es reservi.»
No hi ha dubte que, com a mínim, la qüestió és dubtosa des del punt de vista constitucional, però tant el PSOE com Junts, que són conscients de trepitjar un camp minat, consideren que la delegació es possible i, per si de cas, han acudit a presentar la proposta al Congrés com a proposició de llei i no com a projecte de llei, per així evitar els controls previs d’òrgans consultius, com el Consell d’Estat o el Consell General del Poder Judicial.
Jo no m’atreviria a dictar un veredicte sobre aquesta proposició de llei que, si s’aprova, és segur que arribarà al Tribunal Constitucional, que no ho tindrà fàcil, perquè haurà de resoldre el recurs sense un precedent clar que orienti la seva decisió. Ho dic perquè ni tan sols la sentència sobre l'Estatut de Catalunya és aplicable al cas, ja que aquesta, tot i confirmar que la immigració és una competència exclusiva de l'Estat, i subratllar que el més rellevant és l’abast material de les competències atribuïdes a la comunitat autònoma, el que el Tribunal Constitucional va fer aleshores va ser analitzar la «transferència» de competències en immigració, però no la «delegació», que és una figura diferent, ja que, com he dit, en aquest darrer cas l’Estat manté la titularitat de la competència i només en cedeix l’exercici.
A més, al llarg dels anys, el Constitucional ha dictat sentències canviants en matèria de delegació de competències, passant de postures més federalistes a d’altres més centralistes. I en la major part dels casos, ha estudia la immigració des de la perspectiva de l'ordre i la seguretat, però que avui també cal considerar-la des del punt de vista dels Drets Humans.
He exposat el meu punt de vista (que, com veieu, en aquest cas és dubtós) perquè crec que, en qualsevol país democràtic, el debat sobre la constitucionalitat de qüestions com aquesta s’hauria de moure acudint exclusivament a raonaments jurídics que puguin avalar la postura dels polítics que les sustenten, ja sigui a favor o en contra.
Però si ens fixam en el que ha succeït a Espanya, contra l’opinió expressada per tots els socialistes (tret de García Page), que consideren constitucional la proposició de llei, els principals líders del PP no s’han esforçat a raonar el seu posicionament amb arguments jurídics, sinó que s’han dedicat a l’exabrupte. Feijóo ha dit que l’acord sobre immigració «compromet la seguretat nacional», que el pacte és «la cessió més greu de la història constitucional» i l’ha definit com una «humiliació sense precedents» que contribueix a «desmantellar l’Estat» (cap argument jurídic), mentre a l’entrada del Mobile de Barcelona qualificà Pedro Sánchez de ser un «presidente florero». I la secretària general, Cuca Gamarra, acusà el president del Govern, de ser un «pelele absoluto del separatismo».
Més enllà del mal gust, no estaria de més que Feijóo i Gamarra reflexionessin sobre el nostre passat i, més concretament, sobre el seu ídol, Manuel Fraga, qui, davant l’article 2 de la Constitució, afirmà l’any 1978 que aquest obria la porta a la futura disgregació d’Espanya i al separatisme. I després d’apostar per la defensa d’un «Estat unitari i centralista, similar al de la Segona República», criticà el model autonòmic del Títol VIII de la Constitució. Sobretot, la possibilitat que les dites comunitats històriques —Catalunya, el País Basc i Galícia— poguessin tenir una autonomia diferenciada, ja que això suposava reconèixer una desigualtat territorial.
Fraga va fer mans i mànigues per frenar l’expansió del model autonòmic promovent una interpretació més rígida de la Constitució i proposant reformes posteriors per recentralitzar competències, però amb el temps —qui ho havia de dir!— Fraga van acabar acceptant l’Estat autonòmic com a plenament constitucional, i fins i tot va assumir la presidència de la Xunta de Galícia l’any 1990, que exercí fins al 2005.
Seria demanar massa que els polítics argumentessin jurídicament les seves propostes, i més encara en un cas com aquest que presenta molts dubtes des del punt de vista constitucional?
