Fets quotidians

Cicatrius invisibles de la pandemia

TW

COVID, MARÇ 2020 - MENORCA. L’OMS fa setmanes que va emetre l’alerta d’emergència internacional amb motiu de l’expansió d’un nou coronavirus SARS-CoV-2 que provoca la malaltia, però no hi havíem pensant gaire. A la nostra illa -de vegades- ens creiem immunes a qualsevol accident natural, com si l’entorn ens protegís de tot, també del món globalitzat. Els fets ens obliguen a aterrar en la crua realitat, i hem d’acceptar amb humilitat que som febles i vulnerables. És complicat comprendre el virus, el seu abast, i la rapidesa del contagi, molt adaptat a la transmissió humana. D’un dia per l’altra, de sobte, estem confinats. Ens dicten quan i perquè podem sortir. Tancats, amb o sense feina: presencial, tele-treball o ERTE. L’escola, sense l’alè dels somriures. Els següents dies els vestim d’estadístiques: recompte diari de contagis, malalts hospitalitzats, altes, número de persones mortes, acumulat de multes per no fer cas del confinament i -març ventós- afegeix a les sumes els productes que ens falten per salvaguardar el contagi: bates i mascaretes. A Maó s’ha iniciat l’operació cotó i cosidora. Per envestir-te amb la realitat, res millor que muntar un taller de producció amb tauletes escolars a un poliesportiu municipal.

Febre per acumular paper de vàter, comprar cerveses i un desfici general per fer pa casolà. Sens dubte, vivim una pel·lícula de ciència ficció.

Recuperem el valor de les emocions. La solidaritat guarneix l’ambient. Guaitem als balcons i a les finestres, i els aplaudiments de la ciutadania canten a les 20 hores. El so de les sirenes dels vehicles sanitaris i dels cossos de seguretat de l’Estat baraten de funció.
També retornen els amics de la infantesa.

CINC ANYS DESPRÉS DEL CONFINAMENT, vivim les cicatrius invisibles de la pandèmia. L’empremta més profunda es troba en la salut mental de moltes persones. Encara n’hi ha que arrosseguen ansietat, depressió i estrès posttraumàtic.

Noticias relacionadas

Le empreses, majoritàriament s’han recuperat de l’impacte econòmic que va suposar la pandèmia, i l’augment del treball a distància ha canviat radicalment les dinàmiques laborals.

Encara ressonen les dolències que van patir els estudiants en el seu desenvolupament acadèmic i social, principalment pels qui es trobaven en l’educació secundària.

El sistema de salut es va estressar fins al límit. En moltes comunitats s’ha premiat l’assistència prestada amb plusos al personal, i no s’ha complert la frase més pronunciada: «blindem els sistema sanitari públic que ens ha salvat».

Les morts en els centres de persones majors van posar de manifest les deficiències en el sistema d’atenció en les residències. Moltes famílies encara estan cercant respostes i justícia. Aquesta atenció, no progressa adequadament.

Menorca, cinc anys després: Les desigualtats socials que han emergit des de la pandèmia continuen sent un problema sense una resposta política clara. Els preus desorbitats de l'habitatge i els salaris estancats són un clar exemple de la bretxa entre classes socials, són un retrocés per al segle XXI. Per primera vegada, sembla que la nostra societat està aturada en termes de progrés. Qui es salva? Tenidors i funcionariat?