Els esports de combat impulsats per la moda de la UFC -tot un espectacle televisiu- han augmentat en popularitat i nombre de practicants. Cap objecció ètica a l’entrenament amistós i la defensa personal, una altra cosa són les competicions en què per vèncer l’adversari has de fer-li el màxim de d’any físic, amb el cap com a diana on pegar i el despietat gaudi dels espectadors admirant el ferotge ‘fart de llenya’ que deixa la cara dels boxejadors com un mapa.
Creixen també els aficionats a pegar-se hòsties en baralles salvatges i multitudinàries. Els participants com a resultat d’una punyada o un cop violent, en surten amb un ull inflat, a la funerala, voltat d’un morat, també dit un ull negre, ull blau o a la virulé. Una altra expressió és ull blec de l'anglès black eye, en menorquí, un ull de vellut.
Res que no coneguem. Qui no s’ha fet ferides, cops blaus o morats? Quan érem al·lots, jugant lliures al pedregós carrer, amollats a l’ample al camp i la mar, era fàcil tornar a casa amb una budonya, produïda per un cop al cap. Si era al front immediatament intentàvem minvar l’aparatosa inflamació, pressionant amb una moneda. Aquest bony se’n diu un braverol o baverol.
Era també freqüent fer-nos una llepassa a la pell produïda per una rascada. Damunt ens sortia la crostera molt habituals en colzes i genolls. Altres ferides eren la merxa, un tall, una esgarrinxada a la pell o un trau (més llarguer, incisió profunda feta per exemple a la barbeta).
En els combats que es foten un bon gec (geco), un mauro o un fart de llenya, és a dir, una gran quantitat de cops pegats fort i sense miraments, el que fa mal d’ulls són les ferides visibles, les sagnants de tota casta, però aquestes són les menys importants. De consideració i de primer ordre són les seqüeles i els danys cerebrals, que invisibles i recòndits no són part de l’espectacle.
