En entorns de convivència amable i culturalment cuidats, és fàcil observar estratègies educatives que promouen moltes de les competències atencionals claus. En parlar de capacitat d'atenció, es presenten tipologies diverses. Per a simplificar, recorreré a la tipologia de James Williams, professor d'Oxford i exestrateg de Google. Em centraré en dos dels tipus d'atenció que identifica: atenció «focus» i atenció «estrella polar».
a) L'ATENCIÓ «FOCUS» és l'atenció immediata, la concentració en el que s'està fent. Ens permet fixar-nos en una intenció concreta fins que l'hem finalitzat. Sense distractors ni dispersió. Acabar allò que comences.
En el cas dels adults, mantenir l'atenció «focal» pot significar mantenir la lectura d'un llibre sense interrupcions capritxoses o no despistar-te del que anaves a buscar a la cuina o mantenir l'atenció plena en una conversa telefònica, etc.
En el cas dels petits, té a veure amb mantenir-se interessat en una activitat lúdica, o sostenir l'atenció prou temps en cada pàgina del conte, o continuar la rutina començada, etc.
Si un nen canvia contínuament d'activitat, a més de sentir-se insatisfet tampoc desenvoluparà procediments mentals sòlids en què fonamentar la seva identitat. Sense atenció «focus», la curiositat no genera cap activitat mental perquè l'atenció sostinguda és bàsica per a activar les estructures comunicatives i cognitives. Tot procés atencional requereix un esforç que, gràcies a la pràctica, es realitzarà amb més gaudi mental. Es necessita un ambient sense distractors i que els adults acompanyin en segon pla. L'ordre dels materials en els espais de joc també és determinant, etc.
b) L'ATENCIÓ «ESTRELLA POLAR». Williams denomina així a la capacitat de sostenir objectius en el temps. En el cas dels adults, és clau plantejar-se fites a mitjà i llarg termini perquè la seva mancança genera inestabilitat. Hi ha qui, per falta de projectes personals, es focalitza en l'àmbit professional deixant empobrir la seva dimensió personal.
En els petits, la construcció de la identitat exigeix saber explorar el futur i el passat. L'existència de futur personal es comença a intuir amb l'anticipació de les rutines i amb la projecció cap a l'exterior que la comunicació fa possible. A poc a poc, la previsió i la comunicació li permeten percebre la vida com un relat que el conté i l'explica.
És necessari ajudar-los a saber vagarejar conscientment pel passat personal acumulat perquè la perseverança i l’atenció avancen quan caminen agermanades.
Pas a pas, serà capaç de participar en el disseny i arribar a l'execució final de projectes que impliquen una gestió col·laborativa ajustada amb el calendari. Per exemple: triar els menús familiars, organitzar contextos festius o planificar viatges. Als infants els fascina pensar-se en relats que els projecten a temps futurs. Així el jo aprèn a escrutar més enllà dels minúsculs límits de l'ara i van descobrint que poden triar la seva aventura en la vida.
Gairebé res d'això és congènit. Cada dimensió del desenvolupament cal provocar-la, acompanyar-la, enfortir-la. Molt és possible a condició d'educar-ho. És fonamental que els adults siguem bons exemples i que mai confonguem educar amb donar instruccions.
c) LA PROCRASTINACIÓ, LA GRAN ENEMIGA. No és la única, però si la gran adversària de l'atenció a mitjà i llarg termini té nom: procrastinar. Consisteix a posposar una tasca per a evitar l’esforç intens d'atenció que exigeix i substituir-la per altres activitats irrellevants que aporten una gratificació immediata.
Per exemple, algú ha previst redactar avui un informe pendent, però abans de començar, decideix dutxar-se. Després, en passar per la cuina, s’atura per preparar un cafè i, mentre el pren, pensa que és el moment ideal per a sortir a caminar. Quan torna, ha passat el temps i l’objectiu proposat encara està per començar.
La procrastinació no és una desconeguda. Estudis recents assenyalen que fins al 60% de persones adultes es veuen a si mateixes com procrastinadoras cròniques. El filòsof Zygmunt Bauman la considera una «assassina en sèrie» de la concentració i del rendiment.
Als dos anys de vida comença l'educació per a immunitzar enfront de la procrastinació: cal ajudar els infants a centrar-se en la tasca decidida. Aquesta ajuda s'ha de mantenir durant tota la infància perquè, en cada nova etapa, la patologia del procrastinar adopta nous formats. És un virus gairebé omnipresent disposat a aprofitar qualsevol oportunitat.
La nostra identitat està supeditada a la capacitat de gestió de la ment. El govern del psiquisme es basa en la nostra capacitat d'atenció voluntària. Sense ella el nostre cervell ens resulta ingovernable i esdevenim súbdits dels nous cacics de l’atenció que, havent capturat la nostra, ens senyoregen. Llavors ens convertim en jonquis dels seus senyals.
La defensa de la lucidesa de cadascú i col·lectiva bé mereix una revolta personal i comunal per l'atenció.
