Quan era petita no feia quasi mai els deures. Record la tensió a l’estómac quan passaven a veure qui ho havia fet, mentre jo brindava una interpretació excepcional repleta d’excuses. En aquell instant, semblava que s’acabava el món.
Ara, segueixo sentint igual el pes de la vida. A més, tenc la vaga, però intuïtiva certesa que les xarxes socials fan que tot sigui més feixuc. Més enllà del cànon de bellesa o de la romantització de la misèria quotidiana, l’existència de les xarxes fa que els estàndards d’absolutament tot es multipliquin. Són l’espai on el turbocapitalisme es pot desclou-re al seu màxim exponent mentre se’ns diu que la nostra realitat material depèn de la nostra actitud vital.
Així que siau fortes, i si no podeu desinstal·lar-vos Instagram com jo, recordau que res és mai tan important.
