Ans resulta que ara m’he rebotat. Ho explicaré via aquestes línies: La doctrina original sense manipulació ni intermediaris que Jesús ensenyava era, entre molta altra filosofia: «A qui et pegui en una galta, presenta-li també l'altra; i a qui et llevi la capa, ni la túnica li neguis», St. Lluc 6,29. Aquesta doctrina, però, no l’han seguida més que els Sants i els Màrtirs de tots els temps... en temps passats. Malgrat això, i abans de vomitar-me damunt la realitat coetània, recordaré un altre passatge tant de Jesús com l’anterior i que, primicer, va dibuixar Domenikos Theotokopoulos (El Greco), l’any 1600, amb un Messies fuet en mà que es dirigia cap als mercaders que venien, entre altres coses, coloms (estrafolàriament símbol de pau) en el temple: «Traieu això d'aquí. La casa de Déu, el meu Pare, no és un mercat!», St. Joan 2,16. Aprofundim...
Jesús mai va dir de posar més de dos cops l’altra galta, ni va amollar el fuet per a deixar de defensar la dignitat violada. Avui dia, quantes galtes posaria davant les polítiques que esmicolen la humanitat de les persones? Quantes fuetades assestaria als qui trafiquen immisericordiosos els destins dels éssers humans? Exemples? Per ordre alfabètic?: Afganistan, Algèria, Angola, Aràbia Saudita, Bielorússia, Burundi, Camerun, Corea del Nord, Cuba, Congo, Egipte, Emirats Àrabs, Etiòpia, Guinea Equatorial, Iemen, Iraq, Iran, Líbia, Nicaragua, Qatar, Rússia, Ruanda, Somàlia, Sudan, Síria, Turquia, Veneçuela, Vietnam, Xina... i fins a 53 països, segons els entesos, que són dictadures més o menys encobertes. Res... quatre moixos!, i «Déu els cria i ells s’ajunten» (molts). Però, com es lluita contra les dictadures des de les nostres caganeres democràcies? Tots aquests països amb règims absolutistes s’estan descollonant de nosaltres, pusil·lànimes europeus experts en equidistància i vàlids per a morir democràticament, mentre milions de persones pateixen diàriament violacions de drets humans. Cap on mirarem avui per a no veure-ho? Sí, per omissió també hi ha pecat. «Confiteor», fustiga.
En temps de Nostre Senyor el poble jueu no esperava cap Messies redemptor dels pecats, què va!, esperava un Messies que acabés amb la tirania de l’Imperi romà a la Palestina ocupada (us sona? perquè veiem actualment com David és Goliat, sols ens cal mirar Gaza; però aquests tirs no són per aquesta guerra). I que hem d’esperar avui els ‘homes lliures’ del món ‘civilitzat’? Un Messies en un Trump de temporada baixa i delinqüent? Pregar a la plaça de Sant Pere amb un Papa a qui no escolten ni els cardenals? Doncs jo no sé esperar ni callar, i voldria recordar les paraules de Martin Niemöller envers els nazis (avui empren altres noms): «Quan van venir a emportar-se als comunistes, vaig guardar silenci, ja que no era comunista. Quan van empresonar als socialdemòcrates, vaig guardar silenci, ja que no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar als sindicalistes, no vaig protestar, ja que no era sindicalista. Quan van venir a emportar-se als jueus, no vaig protestar, ja que no era jueu. Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar».
A risc que em digueu frívol, bel·ligerant, o bala perduda, diré... que estem en guerra. Potser, com a espècie, sempre hi hem estat, però avui és més cínica que mai, puix no és declarada, i, mentre estrenyem una mà, alhora, prenem la metxa amb l’altra. La guerra ja no és freda, ni santa (òbviament), és impúdica i hipòcrita, i tots sabem què segueix quan no s’amputa un membre gangrenat o no s’intervé en un conflicte veí: Que acaba emmalaltint la sang i esquitxant casa nostra. El conflicte al nostre cantó no és només al mar Mediterrani, és als cinc oceans i als set continents. Si algú no ho vol veure, tampoc ho voldrà combatre. Si algú no veu qui és l’enemic, potser ja és mort en vida. Si algú no ho veu avui, no ho veurà venir demà. A Hitler i a l’holocaust de sis milions de jueus tampoc se’l van veure venir. Molt clar: Són o ells o nosaltres, la neutralitat és enemiga.
Si volem la Pau com a demòcrates, puix la guerra és contra els totalitarismes i és trist que s’hagi de recordar constantment mentre ens barallem com a gallines queques per un pam més de terra, ens haurem de convertir en una altra cosa. Ja em valdria la paraula aliats o resistència, «Bella Ciao», sols d’això anava aquest incendiari article. Però si realment volem que aquesta Pau no sigui postissa, com ara, ens haurem de preparar per a la guerra. Flavio Vegecio tenia raó, el qual, per cert, s’acabà convertint en militar, escriptor... i Cristià! Això darrer, avui dia, continua sent el més revolucionari.
