L'acció popular és un dret que permet a qualsevol ciutadà personar-se en un procediment judicial sense necessitat de demostrar un interès directe. Ara per ara, constitueix una figura peculiar dins l'ordenament jurídic espanyol. Reconeguda expressament per l'article 125 de la Constitució Espanyola, aquesta eina legal ha estat clau en nombrosos casos de corrupció i altres delictes d'interès públic. No obstant això, el seu ús també ha estat polèmic i sovint objecte de crítica, fins al punt que el PSOE ha decidit impulsar una reforma legislativa per limitar-ne el paper. Per entendre les raons d'aquesta iniciativa i avaluar-ne les implicacions, és important analitzar què és l'acció popular, com està regulada a Espanya i com es compara amb altres països del nostre entorn.
A Espanya, l'acció popular és una manifestació del dret a la tutela judicial efectiva recollit a l'article 24 de la Constitució. Segons la normativa espanyola, qualsevol ciutadà o persona jurídica pot exercir aquest dret per defensar la legalitat, sempre que compleixi determinats requisits formals, com identificar clarament els fets i els acusats. Això no obstant, l'acció popular està exclosa en determinats àmbits, com els delictes privats o la jurisdicció militar.
Aquesta figura ha estat útil per impulsar casos judicials en situacions en què els poders públics no han actuat de manera contundent. Casos emblemàtics de corrupció, com el «cas Gürtel», han prosperat gràcies a l'acció popular exercida per associacions i entitats. Tanmateix, també ha estat criticada per la possibilitat que s’utilitzi amb finalitats espúries, com el desgast polític o personal dels acusats.
Aquest mal ús és especialment rellevant quan els costos de litigar com a acusació popular són baixos, i els riscos econòmics també ho són. En aquest sentit, és pertinent recordar que el Tribunal Suprem ha limitat l’abast d’aquesta figura en sentències que coneixem com la «doctrina Botín» i també la «doctrina Atutxa», matisant els límits de l'acció popular en casos concrets. La doctrina Botín, per exemple, estableix que si el Ministeri Fiscal i l'acusació particular no acusen, l'acció popular no pot sostenir el procés penal en solitari, limitant així el seu abast en delictes que afectin interessos particulars. Per altra banda, la doctrina Atutxa va permetre l'ús de l'acció popular en casos que impliquen interessos col·lectius, com la desobediència a decisions judicials, reforçant el seu paper en la defensa del bé comú.
A diferència d'Espanya, la majoria de països europeus no reconeixen l'acció popular de manera generalitzada. Només Portugal presenta una regulació similar, que permet a qualsevol ciutadà o grup de ciutadans interposar accions en defensa de l’interès públic en àmbits com el medi ambient, la salut pública i els drets dels consumidors.
A França, l'acció popular està restringida a determinades associacions que compleixen requisits específics, també en àmbits com la protecció del medi ambient i els drets dels consumidors. A Itàlia, l'acció popular està limitada a l'àmbit administratiu, mentre que a Alemanya i el Regne Unit només poden iniciar accions legals aquelles persones o entitats que poden demostrar un interès directe o un perjudici personal. Tot i això, en matèria ambiental, Alemanya permet que certes organitzacions no governamentals presentin recursos administratius, sempre que compleixin els requisits legals.
Aquestes limitacions responen a una concepció més restrictiva del dret a litigar, que prioritza l'interès directe com a criteri de legitimació. Això evita que el sistema judicial es pugui veure col·lapsat per querelles que no tinguin un fonament clar o que responguin a interessos poc transparents.
És en aquest context que el PSOE ha presentat una proposició de llei orgànica al Congrés amb l'objectiu de limitar el paper de l’acusació popular a Espanya. Aquesta iniciativa busca posar fre a les denominades «accions judicials abusives», sovint impulsades per partits polítics o entitats amb finalitats de desgast polític. La proposta inclou limitar l'ús de l’acusació popular a la fase del judici oral i la formulació inicial de querelles, impedint que pugui influir en altres fases del procediment.
A més, vol prohibir que partits polítics i fundacions vinculades exerceixin aquest paper, i no admetre querelles que es basin exclusivament en retalls de premsa. Aquestes mesures també pretenen posar fi a les filtracions interessades per part de les acusacions populars. Alhora, la reforma inclou mesures com l'eliminació dels delictes d’ofensa contra sentiments religiosos i la recusació de jutges que hagin fet declaracions amb caràcter polític.
La iniciativa del PSOE ha generat una reacció polèmica. Mentre els socialistes defensen que és necessària per protegir els ciutadans d’un ús abusiu de la justícia, el Partit Popular i altres sectors de la dreta han acusat el PSOE de voler limitar la lluita contra la corrupció i perseguir aquells que la denuncien. Aquesta tensió posa de manifest la complexitat de la qüestió i la necessitat d’avaluar els efectes de la reforma amb cura.
A la vista del que s’acaba de dir, he de concloure que la figura de l'acció popular representa una eina fonamental per garantir l'accés dels ciutadans a la justícia i assegurar que els delictes d'interès públic no quedin impunes. No obstant això, és evident que el sistema actual permet usos indeguts que poden pervertir els seus objectius originals. Crec, per tant, que la reforma proposada pel PSOE aborda problemes reals, com l'estrès judicial causat per querelles abusives i l'impacte negatiu de filtracions interessades. Tanmateix, també planteja el risc de limitar una eina que ha estat essencial en la lluita contra la corrupció i altres delictes.
Per trobar un equilibri, seria recomanable apostar per mesures que millorin el control sobre l'ús de l'acció popular sense eliminar-la o limitar-la excessivament. Per exemple, es podrien establir mecanismes més estrictes per avaluar la viabilitat de les querelles, incrementar les garanties econòmiques exigides als querellants i reforçar les sancions en cas d'abusos. Alhora, seria necessari garantir que les reformes no són percebudes com un intent de protegir els poderosos de la justícia.
