De vegades, entre la boira, albira un raig de sol que, sorprenentment, travessa els núvols com si fos un bri d’esperança enfront de l’insofrible turment que esdevé de l’eterna batalla humana entre fer el que s’ha de fer i fer el que es vol fer, entre la fratricida i poc romàntica guerra entre la llibertat i la lleialtat. M’acaba de passar, per això us ho volia fer a saber, amb una pel·lícula que s’ha estrenat just amb l’estrena de l’any nou.
La pel·lícula en qüestió porta el nom d’un número, així, com si fos a l’atzar, el 24 concretament, i relata la història històrica, i per tant real, del brau Gunnar Sønsteby, que fou un heroi de la resistència noruega durant la Segona Guerra Mundial enfront de l’afront de l’escòria del segle XX, que va ser la morralla dels repugnants nazis.
L’«Agent 24», així se’l coneixia, va liderar el grup Oslo Gang, una unitat especialitzada que va contribuir decididament amb l'esforç bèl·lic aliat, però que, molt prest, i pel seu tarannà i talent estratègic, va cridar força l'atenció de l'Executiu d'Operacions Especials britànic, on va rebre entrenament en espionatge i sabotatge. Entre les seves missions més destacades es troben la destrucció de l'arxiu municipal d'Oslo, per tal d’evitar el reclutament forçós del poble noruec a files nazis, i el sabotatge complet de la fàbrica d'armes Kongsberg, també en mans enemigues.
Però el film no és un pel·lícula bèl·lica a l’ús, ni de bon tros, ja que aquesta explora els infinits o infernals dilemes ètics als quals s’ha d’enfrontar indefugiblement la naturalesa humana durant la guerra. Hi ha un moment crucial, esborronador diria jo, que tot i que ens recordi a l’emotiva cançoneta «Madre anoche en las trincheras», retrata indescriptiblement la decisió de Sønsteby d'autoritzar l'execució del seu amic de joventut, Erling Solheim, qui col·laborava amb els nazis a l’hora que amenaçava de revelar les operacions de la resistència. Què feríeu vosaltres si el vostre amic, que ja no et pot ni mirar als ulls, decideix entregar la teva vida als assassins, és a dir, trair-te fins a la mort? Acudiríeu, per exemple, a la no-violència de Gandhi? Com bé digué «l’Agent 24» molts anys després, Gandhi no va lluitar contra els nazis (ni contra els d’abans ni contra els d’ara –això ja ho afegeixo jo-).
Val a dir també que, acabada la guerra, i ja amb el rang de capità de l'exèrcit noruec, Sønsteby va ser designat cap de l'Escorta Real pel rei Haakon i que l’any 1946, li va ser conferida la Creu de Guerra amb Tres Espases, la més alta condecoració noruega al valor (el màxim fou sempre una Espasa). Però la vida i peripècies vitals d’aquest heroi no acabaren juntament amb el final de la guerra. No. De res serveix haver baixat a l’infern i mirat al diable als ulls si després no et mantenen uns principis. Després de retirar-se de l'exèrcit i de treballar pels Estats Units en negocis que res tenien a veure amb la guerra, fou constantment convidat per diverses organitzacions de tot el món per a donar nombroses xerrades sobre la Segona Guerra Mundial i transmetre així les lliçons de la mateixa a les generacions joves. D’això va la pel·li, simplement, d’impartir valors... I, per tant, entre ells, també el valor... de mirar a la cara a l’enemic.
Afegiré que altres reconeixements que li foren concedits a Sønsteby van ser: Comanador de la Reial ordre Noruega de San Olav (2009), la Medalla de Defensa de Noruega amb Llorer, la Creu d'Honor de la Policia de Noruega, la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units (el més alt honor per a un civil en aquest país) conferit en 1945, el Premi a la Cultura de l'Associació Escandinava-Estatunidenca (rebut en 2001) i la Medalla del Comando d'Operacions Especials dels Estats Units (conferida en 2008, sent el primer estranger a rebre-la). Fins i tot, i com a anècdota que mostra l’alçada de la persona, dir que el web de recerca del Discovery Channel el va situar en el lloc número 4 en la seva llista dels deu millors espies de la història. Riu-te’n tu de la intel·ligència d’Ian Fleming.
No desgranaré els moments més emotius i colpidors de la pel·lícula, alguns fan retrunyir els fonaments més sòlids d’un mateix i fins i tot els propis remordiments. No tenen per què ser els moments de violència activa, només diré que la vida d’alguns, i fins i tot la mort d’aquests, haurien de ser inspiració per a continuar creient que mereixem seguir rodant en aquest globus com espècie no vírica. Però sobretot, sobretot!, el que es desprèn d'una obra mestra com aquesta, és que, en guerra, és quan s’entén que s’acaben tots els matisos. Que o tot és blanc o tot és negre. Que no hi ha un camí per a la pau quan hem deixat que els miserables prenguin el poder o que els febles s’hagin de resignar amb carregar la seva creu per sempre. Molt resumit, per a ments estretes: Si vols pau, aprèn a defensar-te... i potser a votar.
Hem d’aprendre del passat, si no, aquest es repeteix. Així que avui només recomano que mireu la pel·li... de Netflix. I descansi en pau i amb honors, Gunnar Sønsteby.
