El PSOE li ha pres gust a redactar lleis a la carta: les que es pensen per a persones amb noms i llinatges. Lleis de privilegi que no tenen una vocació general ni persegueixen el bé comú, sinó que neixen d’una necessitat política puntual, ja sigui una investidura, l’aprovació d’un pressupost o la impunitat del cercle més íntim del president.
Primer van ser els canvis al Codi Penal per modificar els delictes de sedició i malversació, després l’amnistia a mida per a un fugat i ara ho és la supressió de facto de les acusacions populars per salvar Begoña Gómez. Com que no les poden eliminar perquè són a la Constitució, ho fan per la porta del darrere: les buiden de contingut per donar el monopoli de l’acusació a la Fiscalia. I de qui depèn la Fiscalia… bingo!
Quan no li serveixen els decrets, Pedro Sánchez empra un altre subterfugi per esquivar els controls previs dels òrgans consultius a què s’hauria de sotmetre tota iniciativa legislativa que surt del poder executiu. Per açò fa veure que són proposicions de llei que presenta el grup socialista a les Corts.
Perquè, quina sorpresa, és a La Moncloa on es cuinen les normes i pactes que després li fan signar a Patxi López, reduït al paper de mera comparsa. Com també controlen a la presidenta del Congrés a toc de xiulet. Ni el PP assetjat pels casos de corrupció que van tombar Mariano Rajoy s’hi va atrevir.
Com serà de grossa l’envestida que fins i tot els juristes més afins a la causa sanxista s’han escandalitzat. Carregar-se les acusacions populars perquè els molesta Manos Limpias vol dir que tampoc podran exercir-la grups ecologistes, veïnals o feministes, per posar exemples que solen ser de l’altre bàndol.
Amb aquest model, Iñaki Urdangarin mai no hauria estat condemnat. El poder polític estarà blindat davant el poder judicial i els corruptes ho tindran més fàcil. El somni de tots els autòcrates. Una passa enrere en la qualitat democràtica.
