Entendre el món dels afectes no és fàcil, estimar, tampoc. Tenir estima per algú, vol dir escoltar, saber què pensa. Escoltar i entendre les persones és una manera d’estimar-les.
La persona és un laberint i no solament d’emocions. Podem arribar a pensar que dins cada persona existeixen tant els aspectes bons, els que creiem magnífics, sense ser-ho tant, com els menys bons amb tot una gamma intermèdia de grisos, que de vegades ens poden confondre.
No sempre toleram els sentiments, fruit de la competició, de la gelosia o l’afany de poder. Però, tornant a les tonalitats emocionals: els matisos afectius situats entre el blanc i el negre, més d’acord amb la realitat, ens poden ajudar a veure-la amb una certa perspectiva si prenem distància i no projectam el que sentim en els altres ni ens confonem amb el que pensen i senten els demés. Per açò escoltar és tan important.
Recordem que en tota interacció intervenen també els aspectes més complexos de cada persona i si no se sap el que correspon a cada part és fàcil confondre’s. Fins i tot, d’aquesta manera no es donaria una vertadera relació, especialment si la persona es deixa emportar per la gelosia, l’enveja o l’ànsia de poder.
L’important en aquesta situació és poder passar dels sentiments anteriors a controlar els impulsos per canviar d’actitud. Tot açò, ja ens ho va transmetre Shakespeare en una de les seves obres, Hamlet, la més llarga i la que ha tingut una gran influència en la literatura universal.
Si recordam l’argument: El fantasma del rei de Dinamarca s’apareix al príncep Hamlet; li revela ser l’esperit del seu pare, que ha estat assassinat pel seu propi germà, el que avui és el rei Claudius, el qual governa el país i té per esposa la mare del príncep. El fantasma del rei li demana que investigui la traïció del seu germà, la implicació de la reina en el fet i la corrupció del regne. Aquesta revelació deixa a Hamlet immers dins d’una espiral de dol, de còlera i de profunda introspecció.
El famós soliloqui de l’acte tercer, «To be or no to be», «Ser o no ser», mostra com els dubtes s’apoderen del pensament de Hamlet, que es debat entre la fatalitat dels fets i la incertesa de si aquesta visió és real o ha estat fruit de la seva imaginació. Si fos cert el que creu haver vist, què hauria de fer? Venjaria el seu pare i es convertiria ell mateix en un assassí o seria més honest si provocava la seva mort, on morir seria més digne que matar? Quin sentit té la vida quan l’home s’envileix? D’aquí el desig de mort.
El príncep s’enfronta al dilema de quin és el sentit i el propòsit de viure suportant semblants tribulacions. El fantasma del seu pare reclama venjança, però la venjança i la intriga són més que un retorn al tradicional axioma: «Ull per ull, dent per dent»?
Davant d'aquesta qüestió Hamlet ens descobreix que l’ésser humà és molt més que el rol al qual ha estat destinat per tradició, ambient i evolució, donat que la persona té el dret de poder reflexionar sobre el seu destí.
Mitjançant aquest monòleg, Hamlet es debat entre dos impulsos profunds, el desig de venjança i la necessitat de domini de si. És a dir, entre el rol que hauria de seguir, com a príncep de Dinamarca i el rol que podria elegir com a home lliure, que controla la seva vida. D’aquesta manera, el dubte constitueix un signe del naixement de l'individu, conscient de si mateix: l'home que pot controlar les seves pulsions i decidir el seu destí.
Si recuperam el plantejament inicial, sobre les dificultats de relacionar-se quan la persona és agressiva, lluita per obtenir el poder i vol tenir el que té l’altre al preu que sigui, ens trobam davant d’una altra realitat, el desconeixement dels propis sentiments i de les capacitats personals.
Observar el que passa dins de si mateix permet prendre consciència dels sentiments més profunds. Quan la persona no vol o no pot assabentar-se del que pensa i sent, corre el risc de separar-se de la realitat evitant entendre el cúmul de sensacions i sentiments que experimenta.
La percepció dels estats d’ànim, siguin intensos o feridors, permet que la persona sigui capaç de transformar el que sent assumint lliurement les conseqüències dels seus actes.
Prendre consciència d’un estat d’ànim negatiu -sosté Mayer1- és la manera de fer-li front amb la llibertat que aporta la capacitat de pensar. Tenir dubtes entre el rol que tocaria representar a la vida i la decisió d’aplicar el raonament pertinent optant per una iniciativa realista i lliure, és la manera d’obrar de l’individu que aconsegueix exercir un control sobre les seves pulsions imposant-se al primitiu codi «d’ull per ull, dent per dent». Superar els sentiments negatius, fins i tot destructius, pot conduir a una relació interpersonal més completa i gratificant. Avui dia, i en certs sectors, una pràctica bastant oblidada.
1 John D. Mayer (2015). La inteligencia emocional. En D. Goleman, Inteligencia emocional. Barcelona: Kairós. John D. Mayer & Alexander Stevens (2015). An emerging Understanding… En D. Goleman. Inteligencia emocional. Barcelona Kairós.
