Des d’una perspectiva clarament antifranquista, en aquest cas la meva, he d’afirmar que la recent decisió del Govern d’Espanya de commemorar el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco em planteja alguns interrogants fonamentals sobre la seva pertinència i utilitat, ja que, si bé és indiscutible la necessitat d’educar les noves generacions sobre els horrors del franquisme i el valor de la democràcia, crec que el marc que s’ha triat per fer-ho genera dubtes molt significatius.
Certament, la idea de commemorar la mort de Franco planteja una qüestió fonamental: ¿què es pretén commemorar exactament, tenint en compte que la seva mort no va ser un acte heroic ni una fita aconseguida per la societat espanyola, sinó un esdeveniment biològic natural que, a més, va arribar massa tard per revertir el profund dany infligit a generacions d’espanyols? Tal com han recordat abans que jo alguns articulistes gens dubtosos de qualsevol complicitat amb la dictadura franquista, Franco va morir al llit, no derrocat per un poble que clamava per la seva llibertat. Així doncs, no seria estrany que assenyalar la data de la seva mort com un moment de reflexió pogués atribuir al fet una rellevància històrica completament immerescuda.
Aquesta iniciativa governamental també corre el risc d’alimentar una polarització política ja molt exacerbada en lloc d’unir la societat entorn d’una reflexió sobre els valors democràtics, i no ens hauríem de sorprendre que es convertís en una arma llancívola entre partits, particularment quan es percep —ho vulgui o no el Govern— com un intent d’incomodar el Partit Popular o d’evidenciar la seva suposada connivència amb el franquisme.
Espanya necessita, sens dubte, una política de memòria que eduqui els ciutadans sobre els anys de repressió franquista, però això no passa necessàriament per commemorar la mort del dictador. En països com França o Itàlia, la pedagogia de la memòria es focalitza en la celebració de l’alliberament i dels èxits col·lectius que han permès als pobles recuperar la seva llibertat i dignitat. Aquestes efemèrides uneixen les societats entorn de la idea de resistència i esperança. Per contra, associar el record històric amb la data de la mort de Franco resulta mancat d'aquesta força simbòlica..
Molt diferent seria prendre com a referència les primeres eleccions democràtiques del 1977 com un punt de partida per celebrar la democràcia. Aquestes eleccions sí que representen un moment crucial en què els espanyols van començar a escriure un nou capítol en la seva història. Convertir el seu aniversari en un Dia de la Llibertat seria, crec, una forma més inclusiva i constructiva de reforçar la memòria històrica i celebrar la democràcia.
Encara que es negui per part del Govern, la iniciativa de commemorar la mort de Franco sembla motivada per interessos partidistes, i som de l’opinió que, des d’una perspectiva antifranquista, el llegat del dictador no s’ha de combatre des d’una òptica electoralista, sinó a través d’una reflexió seriosa i desproveïda d’oportunisme, cosa que, en el clima polític actual, sembla difícil d’aconseguir. Tot apunta que la iniciativa del Govern, encara que justificable en la seva intenció d’educar sobre els perills de l’autoritarisme, també sembla dissenyada per situar el Partit Popular en una posició incòmoda davant del creixement de Vox. I si bé pot ser raonable criticar el Partit Popular per la seva ambigua posició ideològica i per no haver-se desmarcat clara i contundentment del franquisme, fer-ho ara sota pressió podria percebre’s com un gest forçat.
També em preocupa que, commemorant la mort de Franco, correm el risc de perpetuar una visió polaritzada de la història recent d’Espanya en lloc de construir un relat inclusiu que reconegui els esforços de tots els que van lluitar contra el franquisme, i convertim aquesta iniciativa en un homenatge exclusiu a una part de la societat, ja que no hauríem d’oblidar que hi va haver figures d’una dreta democràtica que també s’hi van oposar i van contribuir a la construcció d’una Espanya lliure com la que tenim avui. Ignorar aquestes contribucions no només és històricament inexacte, sinó també contraproduent, ja que reforça la idea que la democràcia és un projecte exclusiu de l’esquerra, deixant així un espai perquè sectors conservadors busquin refugi en narratives autoritàries.
Algú abans que jo ha escrit que recordar no és el mateix que commemorar. I això m’empeny a dir que, si bé és evident que Franco i el seu règim no han de ser oblidats, no necessàriament els hem de donar un lloc prominent al calendari. El que veritablement importa és que no esborrem de la nostra memòria les víctimes —en aquest sentit cobra tot el seu valor la «Llei de Memòria Democràtica»—, i els donem un clar reconeixement públic, però aquest objectiu es pot desvincular clarament de la figura del dictador.
Si volem fomentar una cultura de memòria que enforteixi els valors democràtics i contraresti la creixent fascinació per l’autoritarisme, cal replantejar les estratègies actuals. Una opció seria instaurar un Dia de la Llibertat que celebri els èxits col·lectius de la Transició (avui tan injustament criticada) i el rebuig massiu al franquisme que va tenir lloc en les primeres eleccions democràtiques. Aquest seria un enfocament que podria unir la societat entorn dels valors de llibertat, justícia i dignitat.
L’antifranquisme no hauria de quedar reduït a un rebuig visceral envers la figura de Franco, sinó que hauria de materialitzar-se com un compromís ferm i constructiu amb la democràcia i els drets humans. Només d’aquesta manera podrem assegurar que el passat no es repeteixi i que el llegat de les víctimes sigui honorat amb autenticitat i respecte.
