Dubto molt que la portadora de la imatge de «La Vaquilla del Gran Prix» tunejada religiosament, la tal Lalachus, sigui tan llesta com per poder ofendre amb ganes de fer-ho. No dubto gens, en canvi, perquè sé que no s’atreviria, de què no mostraria una imatge religiosa d’altres Fes del món. Crec que la valentia i la covardia s’amaguen sempre rere la màscara de la hipocresia i la suposada llibertat d’expressió. I, ves per on, soc, des de fa anys, seguidor de David Broncano i del seu humor anàrquic (i molt abans d’ell, del seu mestre Andreu Buenafuente), i estic en contra que se l’ataqui per raons polítiques estratègiques tal com se l’ataca, però aquesta escomesa gratuïta al Catolicisme se la podria haver estalviada, tot i que em consta que no sabia que li esperava la sorpresa. Ah, per cert, no me n’amago, jo preferia veure la Cristina Pedroche, jutgeu-me com vulgueu.
PER ALTRA BANDA, els d’ofensa fàcil, «els ofendiditos» no tenen reparo en veure Isabel Díaz Ayuso amb aurèola de Santa protectora de la família amb bitllets de cinc-cents euros com a recurs i escut. Que curiós! No és la Fe més important que el color polític o que els diners? És que la Fe és exclusiva d’una determinada banda política? És que oblidem que hi ha gent que demana que Franco sigui canonitzat? És que ens estem tornant tots imbècils? Recordaré, en aquest sentit, que imbècil no és sols un insult, puix «Imbecillis» ve del llatí i vol dir «dèbil», «malalt» i «pusil·lànime». Doncs, això, la nostra societat és dèbil per ofendre’s amb bromes de mal gust; es posa malalta quan fan conya dels nostres dogmes; i és pusil·lànime a l’hora de reaccionar com adults. Per tot plegat de l’exposat en aquests dos primers paràgrafs em reafirmo en què vivim en una societat profundament malalta, a cavall entre la hipocresia i l’ofensa, ambdues amb metàstasi.
Molt he parlat d’hipocresia en aquestes pàgines, i per això no vull repetir-me per començar l’any. Així que avui em cenyiré a la part de la fàcil ofensa social que ens envolta, i sé que va millor enfocar-ho des de la psicologia, ja que aquesta ens fa entendre que l’ofensa sorgeix de diferents situacions i que està relacionada amb factors com la percepció, la identitat i les expectatives socials. La percepció personal fa que algunes coses que ens ofenen, no ofenguin a altres i a l’inrevés; tot depèn dels nostres valors, creences i educació rebuda. La sensibilitat és un factor també innat i vinculant en cadascú de nosaltres de forma distinta. No hem d’oblidar que la identitat o sentit de pertinença, així com l’autoestima, sovint rasquen els aspectes més sensibles de la persona, i quan se senten atacada raça, sexe, religió, política, etc., l’ofensa pot ser més profunda. La cuirassa de què tot ens patina, aquí no s’hi val. Arribats aquí solem tenir la pell molt fina, la nostra, és clar. La dels altres... que es foti.
Posar tot això l’actual i malaltís context social és primordial per entendre la feblesa de l’ofès d’avui, puix les normes culturals que rebem reaccionen davant les ofenses que se’ns lliuren, és a dir, que el que és acceptable per un grup, pot no ser-ho per un altre; i a l’inrevés novament, més enllà de la conjuntura individual. Aquesta conjuntura personal esdevé reaccions emocionals que poden provocar reaccions negatives, ja sigui ira, tristesa, intolerància o frustració. Per tant, són els conflictes interpersonals els que hem de lidiar, com una «Vaquilla», de la manera més adient possible, i moltes vegades no és fàcil perquè potser aquí entra allò que tot ho perverteix, podreix i infecta: L’orgull. Seria important, doncs, que la comunicació post ofensa fos nítida per tallar malentesos que acaben en ofenses més greus i difícils de perdonar. Sempre s’ha dit que parlant s’entén la gent... S’ha dit, sí... s’ha dit.
Qui em coneix de per aquí sap que acostumo a emprar recursos literaris bíblics, mai me n’he amagat per molt que avui dia soni estrany. Però com sempre, quan he d’abordar un tema davant la immensitat d’un paper nu, trobo una frase que em fa de guia dins la foscor. En aquest cas, i parlant d’ofenses, no cal anar molt enfora, tan sols al Pare Nostre: «Perdona les nostres ofenses així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen». La raó és que és tan senzill tot plegat que fins i tot faria gràcia si no fórem tan penosos molts cops. De vegades tinc la trista impressió que estem condemnats a fer-ho tot a l’inrevés per tal d’ofendre a qui ens perdona perquè aquesta és l’autèntica naturalesa de l’home. La ignomínia de la baula perduda entre la raó i la Fe. El mico imbècil que encara no ha davallat de l’arbre. Sens dubte, de nou, «perdona’ls perquè no saben el que fan».
Jo també preferia els caps d’any dels vuitanta, amb «na Sabrina». Ja podeu tornar a jutjar-me.
