Després de l’estrena d’aquesta obra de teatre, el passat abril, de la mà de Mari Genestar (veure crítica apareguda as Diari l’1-5-24), el cap de setmana passat tornava a pujar a l’escenari des Born aquest muntatge, adaptació del text de Benet i Jornet, amb la substitució de Laia García per Espe Robert.
I vaig voler veure l’evolució de la posada en escena i l’aportació de la nova incorporació. Espe Robert fa un personatge més polièdric, amb silencis més descriptius, amb sentiments més a flor de pell, amb tristeses que la recorren, però també amb petites alegries que l’esquitxen, com si de la vida es tractés. Aquesta manera d’abordar el personatge té un ressò en escena i fa que Sita Muñoz humanitzi també la seva vella solitària i rondinaire. Els estímuls provoquen respostes que teixeixen xarxes de connexió i que atorguen versemblança a la construcció de la relació entre ambdues. I això dona coherència a la decisió final i compartida que adopten. El seu ball, íntim i sentit, queda justificat.
És aquest un text que posa al centre una problemàtica contemporània creixent: la solitud i abandonament dels més febles enmig d’una societat cada cop més individualista i centrada en l’energia d’una joventut que es vol eterna (i que es fa insostenible).
Ens cal una reflexió col·lectiva sobre la inexorabilitat del pas del temps i com pal·liar els seus efectes en unes vides cada cop més llargues, però també més buides. I ballar a l’assossec del temps.
