Les darreres setmanes, el nom de Gisèle Pelicot ha ocupat titulars i editorials de diversos diaris. La seva història no és només la d'una dona que va ser víctima d'una violació, sinó també la d'una lluitadora que, malgrat les traves d'un sistema judicial sovint opac i poc empàtic amb les supervivents d'agressions sexuals, ha decidit plantar cara a la impunitat. El cas de Gisèle ha obert un debat necessari sobre la fortalesa de les dones, les mancances del sistema judicial i la urgència de reformes per garantir els drets fonamentals de les víctimes.
Gisèle Pelicot és una dona com moltes altres. Una professional respectada, mare de dos fills i una persona compromesa amb la seva comunitat. La seva vida va canviar radicalment quan va ser drogada i víctima de ser violada per part de més de cinquanta homes, en un seguit de casos orquestrats pel seu marit. Aquest, aprofitant la seva posició de confiança, va manipular la situació i va permetre que homes que podríem considerar «normals» la violessin mentre ella estava sota sedació.
Lluny de quedar-se en silenci, Gisèle va denunciar no només el seu marit sinó també la xarxa d’homes que havien participat en els abusos. Aquesta acció va comportar un risc personal enorme, ja que es va enfrontar a un sistema sovint més disposat a protegir els agressors que les víctimes. «No és només la meva lluita, és la lluita de totes les dones», va afirmar durant una entrevista recent.
El judici, que va tenir lloc durant les darreres setmanes, ha posat en evidència les deficiències del sistema judicial quan es tracta de casos de violació. Malgrat que hi ha protocols per evitar la revictimització, moltes dones, com Gisèle, denuncien sentir-se interpel·lades de manera injusta durant els interrogatoris, amb preguntes que sovint posen en dubte el seu testimoni o fins i tot la seva conducta.
En el cas de Gisèle, els advocats de la defensa van intentar desacreditar-la utilitzant tècniques que, malauradament, són massa comuns en aquests procediments. Es van fer al·lusions a la seva vida privada, a la seva manera de vestir i fins i tot a la seva actitud laboral, com si qualsevol d’aquests aspectes pogués justificar o minimitzar el que havia passat. Aquesta mena de pràctiques perpetuen l’estigma i dissuadeixen moltes altres dones de denunciar.
També cal destacar la lentitud del sistema judicial. El cas de Gisèle va trigar mesos a arribar als tribunals, un retard que no és infreqüent i que sovint és causat per la manca de recursos o per una burocràcia que no prioritza aquests casos. Aquesta espera no només prolonga el patiment de les víctimes, sinó que també facilita la pèrdua de proves clau.
El cas de Gisèle ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d'implementar reformes profundes en el tractament de les agressions sexuals. Les associacions de defensa dels drets de les dones insisteixen en la importància de sensibilitzar el personal judicial i de garantir un suport psicològic adequat a les víctimes durant tot el procés.
El moviment feminista, que ha estat un suport fonamental per a Gisèle, també demana un canvi cultural. «No podem seguir vivint en una societat que tolera la violència masclista i que permet que els agressors se surtin amb la seva», deia una portaveu d’una de les organitzacions que ha fet costat a Pelicot durant el judici. Segons aquesta portaveu, la clau per reduir aquestes situacions passa per una educació que promogui el respecte i la igualtat des de la infància.
Després de setmanes de deliberacions, el tribunal va declarar culpable el marit de Gisèle i va condemnar-lo a una pena de presó de trenta anys. Els més de cinquanta homes involucrats també van rebre condemnes que oscil·laven entre deu i vint anys de presó, depenent del grau de participació en els fets. Aquesta sentència ha estat celebrada per molts com una petita victòria en un llarg camí cap a la justícia. Tot i això, Gisèle ha recordat que la seva lluita no acaba aquí. «Aquest és un pas important, però queda molt per fer. El sistema ha de canviar per protegir realment les dones i no fer-les sentir soles en el procés», va dir en una compareixença posterior.
L’impacte del seu cas transcendeix les parets del tribunal. Ha obert un espai de discussió en la societat, i moltes altres dones han començat a compartir les seves històries, inspirades pel seu coratge. Això demostra que el cas de Gisèle no és només un cas individual, sinó un reflex d’un problema sistèmic que cal abordar amb urgència.
Els casos de violació i agressions sexuals no són, ni de bon tros, un fenomen nou, però el moviment global a favor dels drets de les dones ha aconseguit que, finalment, se'n parli obertament. Tot i això, parlar no és suficient. Calen mesures concretes que protegeixin les víctimes i garanteixin que els agressors siguin castigats. Cal, com ha dit Gisèle, que la vergonya canviï de bàndol.
El cas de Gisèle Pelicot ha posat de manifest la valentia d’una dona que s’ha enfrontat al sistema, però també ha deixat clar que encara hi ha molt camí per recórrer. Amb una reforma judicial adequada, un compromís ferm de la societat i una educació basada en la igualtat, és possible construir un futur en què cap dona no hagi de tenir por d’alçar la veu.
En paraules de Gisèle, «La veritable justícia arribarà quan no sigui necessari ser forta per sobreviure a un sistema que hauria d’estar al nostre costat». Una reflexió que ens interpel·la a tots, com a individus i com a societat.
