En un problema com el de l’habitatge es palesa la insuficiència dels paradigmes dominants en els contextos de la filosofia política liberal. En els seus orígens –J. Locke, A. Smith, etc.- el liberalisme fou una reacció davant l’abús de poder provinent de les monarquies absolutes de l’Antic Règim, però la seva evolució acabà mostrant-ne les limitacions, sobretot vinculades a la idea de «polis» en tant que «comunitat política» en el si de la qual s’ha de legislar i governar –tant com actuar per part dels ciutadans- des de la perspectiva no només dels interessos particulars sinó de la recerca i promoció dels interessos generals. Si fos cert que de la sola recerca dels interessos particulars se’n deriva (segons la famosa teoria de la «mà invisible») la millor –i miraculosa– satisfacció dels interessos de tots, la qüestió de l’habitatge no seria avui un problema.
Però hi ha una diferència entre la recerca del benefici individual i la seva maximització, per un costat, i la recerca d’allò que és bo per a tots, de la qual cosa, en darrer terme, se’n deriva un benefici per a cadascun dels particulars independent –de fet, incompatible– amb l’afany de lucre.
La lògica del lucre –que porta a una espiral de retroalimentació il·limitada i en darrer terme a l’aparició de les apories socials– parteix de la idea que la societat és un espai de concurrència competitiva en el context del qual la propietat i l’economia –els beneficis en termes d’increment de la renda– són els millors recursos per a sortir-ne ben parat. Però aquesta representació de l’essència del cos social esdevé en darrer terme no només falsa, sinó interessada en ella mateixa, tendent a provocar allò que pressuposa com a «necessitat natural» inevitable.
La forma de «pensar» el món es mostra com a determinant de les formes de comportament, acció i vida, en una mena de causalitat recíproca. Però la realitat de les coses és que l’home és un animal social, i la política és una cosa ben oposada al que les pràctiques hegemòniques –incloses les idees– tendeixen a fer-nos creure.
L’home és un animal polític perquè la seva condició així com estratègia adaptativa és cooperativa i en ella mateixa constitueix un un valor. I si és així, la societat ja no és un instrument –com un seria una màquina dominada des d’ una «racionalitat tècnica»– posat en mans dels individus per a satisfer-ne les inclinacions derivades de la lluita per la supervivència –com ho representa l’actual societat de mercaderies i d’increment continu del benefici i el consum–.
La societat és l’àmbit de realització de l’home «en tant que home», per a la qual cosa cada ciutadà ha de ser reconegut en la seva condició de persona, proveint-lo dels recursos i mitjans bàsics i necessaris per al desenvolupament de la seva personalitat integral. Això és tant com postular que els fins de l’acció són ja de pers si ètics, i no abocats fatalment a la lluita per la supervivència. I aquest àmbit d’existència ètica de la persona s’expressa en termes de realitat jurídica.
L’Estat, per tant, no és el mateix que la societat civil, tot i que en cap cas pot anul·lar-la ni substituir-la –ja hem conegut el fracàs de les ideologies d’aquesta mena–. Però l’Estat és quelcom més que un «marc formal», i es fa real només en la constitució de la consciència personal –educació en valors– per part de tots i cadascun dels ciutadans, independentment de les conviccions i pràctiques religioses, però sense reduir la secularització a l’ experiència del nihilisme. Ara bé, si la realització dels fins ètics en el si de l’Estat –la del dret a l’habitatge digne en tant que exigència incondicionada i universal– es posa en el context polític com a prioritat compartida, aleshores les polítiques orientades a tal fi es converteixen en fins ètics substantius, posats per damunt de la sola maximització del benefici i la recerca del lucre.
Cal així, una política «pública» –i no només privada– de l’habitatge, no incompatible amb l’existència d’un mercat, però liderada per l’acció de les institucions estatals i capaç de condicionar la dinàmica insolidària derivada de les tensions i contradiccions internes al propi mercat. Ni l’Estat ni la societat civil es poden reduir a la sola idea d’un «mercat».
