El mal que fan els homes els sobreviu; el bé queda sovint enterrat amb els seus ossos». La frase és de William Shakespeare, del llibre «Juli Cèsar» de 1599 i la pronuncia Marco Antonio davant el cos mort del dictador. Però la frase «el mal que fan els homes» és intrínseca a l’ésser humà, puix és font inspirativa d’infinitat de llibres homònims: Edgar Faucet, 1889. M. P. Shiel, 1904. Hood Pantecost, 1966. John Brunner, 1969. Arnold P. Rubin, 1977. David Lee Henry, 1978. Alanna Nnight 1993. Bryan Masters, 1996. Roy Hazelwood, 1999. Nancy Holder, 2000. Catherine Mambretti i Dave White, 2008. Robert D. Rodman i Stephen G. Michaud, 2010. Sherry Yanow, 2013. Marcus Paul, 2016. Michael Sanders, 2017. Robert Gleason, 2018. I em deixo algun audiollibre. Igualment, la banda més culta del món, Iron Maiden, en fa al·lusió el 1988 amb una cançó homònima al disc «Seventh son of a seventh son». Serveixi, la dita frase, lleixa humana, com a fil conductor de l’article. Comencem:
On és la línia que separa la forma de ser de la patologia? Quan una forma de ser o una malaltia intervenen directament en el tarannà social d’algú per poder fer anar tort a milers o a milions de persones? Quants alts responsables polítics i institucionals tenen un, dos o els tres trets de la famosa «tríada fosca»? Apuntem que, en psicologia, el concepte de «tríada fosca» és aquella referida al conjunt de tres rictus que s’inclouen dins d’una personalitat socialment nociva o aversiva. Aquestes tres ganyotes són: narcisisme, maquiavel·lisme i psicopatia. L’eix del mal contemporani, sens dubte.
AQUESTA «TRÍADA» es relaciona amb comportaments negatius en diverses àrees socials des dels punts de vista de la psicologia i la personalitat; en àrees com el treball, les relacions personals... i la criminalitat. Precisament per aquest certificat grau de criminalitat, cap dels tres trets de la «tríada» haurien de ser atenuants legals i, les seves circumstàncies, tampoc haurien de reduir la culpabilitat de qui actua amb aquests preceptes. Però passa això? Doncs, depèn de la interpretació de qui jutja i del context jutjat, i fins i tot de qui és jutjat (també en la nostra sacra santa democràcia). És a dir, tot i que no es consideri una malaltia mental, estem davant d’un conjunt de trets que poden esdevenir en comportaments manipuladors, falta d’empatia i una cerca excessiva de poder, a qualsevol cost. Ja ho he dit en altres ocasions: A tots ens ve al cap més d’un polític d’alta gamma, i no tan alta.
Analitzem, com a «Star Wars», «el lado oscuro de la fuerza»: El narcisista descriu una necessitat excelsa d’admiració dels seus aduladors, incloent-hi manca d’empatia i una visió quasi omnipotent d’ell mateix; per aquest «no malalt» és fàcil manipular altres persones per arribar al cim proposat. El maquiavèl·lic no vacil·la a explotar els altres per arribar també on vol; aquest és astut, calculador i sense escrúpols socials. I, finalment, el famós psicòpata: Cap remordiment o culpa, impulsivitat, comportament antisocial, encantador per damunt, però fred i enrevessat per dintre; el que jo anomeno «sepulcre blanquejat» (St. Mateu dixit), blanc i lluent per fora però podrit i vomitiu per dintre.
Però més enllà de pinzellades de psicologia i evidència, i per ser just, no podem ficar tota la classe política dins del mateix sac de la «tríada», tot i que em costa no trobar almanco un dels tres signes «demoníacs» en els nostres representants més espavilats. Exemples: Quin càrrec polític, lliure de trets psicològics com els exposats, pot dormir bé quan la seva negligència ha esdevingut en més de dos-cents morts? Quin representant institucional pot desaparèixer tres hores mentre els seus conciutadans moren sense que es prenguin mesures prou adients per evitar-ho? Quina alta institució pot quedar impol·luta de culpa quan té potestat per actuar davant la ineptitud i incompetència d’institucions més petites? Quin partit polític està fora de la «tríada» quan vol treure rèdit de l’errada aliena amb morts damunt la taula? Qui té les sigles lícites per a donar o furtar dret a entrar en un país i decidir també els drets com a éssers humans? Quin tipus de govern pot extorsionar un altre (inestable) a compte de rebre compensacions i tractes de favor en comparació amb qui compleix la llei i l’equitat? «Per Tutatis!» (Astèrix dixit). Quin dimoni triem perquè governi? Azazel, Belzebú, Belial, Mastema, Sammael, Lilit, Iblís, Llucifer, Leviatan, Mefistòfil, Xaitan, Voland o Satanàs? Anem de pressa a votar... i a confessar-nos!
COM CREC se sobreentén del meu discurs, no tinc referents ètics dins la política actual, o la dels darrers temps. Un cop hem arribat a acceptar que el fi justifica els mitjans i que és millor que guanyin els dolents meus que no pas els bons seus, hem aparegut davant al buit del barranc on sols queden dues opcions assolibles: Continuar endavant fins a despenyar-nos, o fer les passes enrere que ens hi han portat. Si tot és cíclic i líquid; si res és etern, ni sòlid: Per què seguir en direcció al buit? Si volem deixar una herència de dignitat a les futures generacions: Què fem sustentant el buit de la mentida i la manipulació, la hipocresia de qui s’hi emmiralla, i ajudant a escalar el cim a qui té el mateix cim com a objectiu únic? Si no volem que la frase del Marco Antonio de Shakespeare ens sobrevisqui també a nosaltres i s’enterri junt amb els nostres ossos per a continuar dibuixant la naturalesa de l’home, potser ja només hi quedarà un camí... veritat, ciutadellencs? Tornar a enterrar, lluny de sepulcres blanquejats, en «es cementeri dets ases».
