Quan l’any 2020 va esclatar la pandèmia de la covid-19 vam descobrir, de la nit al dia, que al nostre país érem incapaços de fabricar des de simples mascaretes fins a respiradors per atendre els malalts a l’UCI. Molt havia de venir de l’estranger, principalment de la Xina, perquè Espanya havia perdut el gruix de la seva capacitat industrial.
Una de les quinze economies més grans del món va necessitar comissionistes per importar productes essencials per a la supervivència i es va entrar en una subhasta desesperada entre països per veure qui pagava més. El rimbombant Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència que va posar en marxa poc després el govern central pretenia, precisament, reindustrialitzar el país. De moment, però, a Menorca no han deixat de tancar fàbriques i es redueix la plantilla de les que resisteixen.
No contents amb la pèrdua de capacitat industrial, ara la Comissió Europea ha decidit que tampoc ens podem abastir amb el peix de les nostres aigües. Serem una illa sense peix, si exceptuam tot el que arriba congelat des de l’estranger i que millor no saber en quines condicions ambientals s’ha capturat o amb quins controls sanitaris s’ha alimentat.
La darrera restricció a les barques del bou de la Mediterrània amenaça el 80 per cent de les captures de peix fresc local de Menorca. Brussel·les ens posa a tots al mateix sac, tinguem cinc embarcacions o cent, tinguem el fons marí arrasat o preservat. I la solució que posen damunt la taula per refredar els ànims dels pescadors és que pagaran subsidis per compensar les pèrdues.
Hipotecar-se d’aquesta manera i afavorir la competència deslleial de tercers països és un absurd que només s’entén si qui pren aquestes decisions respon en realitat a interessos no confessats. El pròxim Nadal -o a la pròxima pandèmia- sempre ens quedarà el peix del Marroc.
