Arendt proposa l’existència de dues fal·làcies en la mentalitat moderna. En primer lloc, hi ha una renúncia a la permanència del producte del treball, la qual cosa es repercuteix en la idea –i experiència- de la mundaneïtat: no és el mateix l’activitat de producció orientada a l’«ús», amb la «perdurabilitat» física vinculada a ella, que la de fabricació massiva orientada al «consum», activitat regulada pel principi d’«eficiència» posada en relació a la idea que la vida és fonamentalment metabolisme home-natura, propi de la sola condició orgànica. El mateix ús es transforma en «consum» quan els productes es converteixen en mitjà per a la intensificació del procés de producció, abocat a una dinàmica de increment il·limitat –l’activitat del consum es retroalimenta a ella mateixa, i es posa al servei del procés productiu com a tal– .
En segon lloc, i molt més greu, és la renúncia a la dimensió activa de l’home –el ciutadà– en el sentit de ser capaç de produir una realitat política naixent, espontània i lliure –d’aquí la idea arendtiana de «natalitat», contraposada a la heideggeriana d’«ésser per a la mort»– de la vida humana, per mitjà de l’acció i el discurs. El marc possibilitador de la vita activa és el del reconeixement de la no reductibilitat de la condició humana a la sola funció d’homo laborans i d’homo faber.
La clau de l’alienació de l’homo laborans en tant que home radica en que té vida pública –o publicitada–, però no té vida «política» des del mateix moment que es transforma en subjecte –i objecte– d’apropiació i consum, i es mou i pensa dintre l’àmbit restringit dels «seus» i els «propis» –entesos com a entorn immediat de satisfacció de les necessitats «naturals» vinculades a la protecció i promoció dels interessos derivats del caire imperatiu de la idea de lluita per la supervivència i de «domini»–.
La política, en canvi, és –en la mentalitat d’Arendt– la preocupació i transformació de l’àmbit d’allò compartit –ella parla de la «pluralitat» humana, per contraposició a la idea de l’home massa–, del que és de tots, l’àmbit de la sociabilitat humana entesa com a «alteritat» –i no pas egocèntrica– i viscuda en termes de reconeixement recíproc, val a dir, de justícia i llibertat, i no pas de possessió i domini. La clau de l’alienació de l’homo faber, pel seu costat –la «reificació» o cossificació–, radica en el fet que el seu món s’ha universalitat, però és encara un món d’objectes d’ús, un món de coses –mitjans– que serveixen per a fer altres coses –fins que seran convertits en nous mitjans–, tot plegat regit per la lògica de la «racionalitat instrumental» posada al servei de l’apropiació –propietat privada– dels productes i la riquesa. Aquesta lògica –individualista– no funciona des del moment que els éssers humans fan el pas vers l’espai polític del reconeixement recíproc, implícit en un concepte contrafactual de «ciutadania».
La realitat de les coses és que la «condició humana» real no es correspon ni a la del consum il·limitat –homo laborans– ni a la de la reificació del món –homo faber–. L’home es realitza en tant que home, i es posa en camí de la conquesta de la llibertat –no la de l’individualisme possessiu, en paraules de Mc Pherson–, pel camí de l’obertura a l’àmbit de la pluralitat humana –vita activa– per la via de l’acció i el discurs pròpiament polítics. Ara bé, quin és l’ordre dels factors? La manca de praxi política per part dels ciutadans és la causa de la buidor del discurs i l’acció per part dels seus representats?, o és la visceralitat del discurs dels representats la causa de la desafecció per part dels ciutadans? Assistim a una dissolució de la vita activa si l’espai públic que hauria d’ocupar tant l’acció com el discurs polítics es pura estratègia d’accés al poder, deixant de costat les necessitats i conveniències pròpiament polítiques –model de desenvolupament, ordre de convivència, prioritats de caire social– que requereix de l’argumentació real, amb capacitat d’escolta, reconeixement i consens.
