Rosa, alies Rossy, potser no sigui tan guapa com abans, però segueix igual d’ideològicament revolucionària i dialècticament impactant. Ja contrapassa els vuitanta anys. No és estrany que alguna nina li digui abuela.
La neta, que enguany complí els dinou, li digué, feliç ella, que acabava de venir d’una reunió de grup que havia tingut lloc a una parròquia. «O encara creus en misses i religions?», li preguntà rabent la padrina. Va pronunciar el terme encara. La neta, un poquet més fluixet i un poquet més plàcidament, li respongué: «Abuela, no és que jo encara cregui en el que tu deixares de creure i jo no mai vaig creure de petita, és que jo ja crec en Algú que acab de descobrir. Saps bé que tu, igual que la meva mamà, ni em portares a cap església ni em parlares de Déu. Però sí que tu em parlares d’autonomia i llibertat; és degut a les teves lliçons que jo, autònomament i lliure, he recorregut el meu camí i pertany ara a un grup de creients cristianes.
El diàleg fou llarg i no fàcil. Però acabà bé. Mai no havien parlat de religió, el tema estava, a la família, si no censurat, absent. Rosa es calmà i gradualment deixà de sentir-se ofesa per tenir una neta religiosa i gradualment es sentí honrada en sentir-se padrina d’una neta lliure, malgrat no clonada d’ella mateixa.
