Encara? No, ja

Noticias relacionadas

Prohibir pantallas

Más noticias relacionadas

La neta, que enguany complí els dinou, li digué, feliç ella, que acabava de venir d’una reunió de grup que havia tingut lloc a una parròquia. «O encara creus en misses i religions?», li preguntà rabent la padrina. Va pronunciar el terme encara. La neta, un poquet més fluixet i un poquet més plàcidament, li respongué: «Abuela, no és que jo encara cregui en el que tu deixares de creure i jo no mai vaig creure de petita, és que jo ja crec en Algú que acab de descobrir. Saps bé que tu, igual que la meva mamà, ni em portares a cap església ni em parlares de Déu. Però sí que tu em parlares d’autonomia i llibertat; és degut a les teves lliçons que jo, autònomament i lliure, he recorregut el meu camí i pertany ara a un grup de creients cristianes.

El diàleg fou llarg i no fàcil. Però acabà bé. Mai no havien parlat de religió, el tema estava, a la família, si no censurat, absent. Rosa es calmà i gradualment deixà de sentir-se ofesa per tenir una neta religiosa i gradualment es sentí honrada en sentir-se padrina d’una neta lliure, malgrat no clonada d’ella mateixa.