Fa uns dies, en una visita de portes obertes al Palau del Congrés dels Diputats, ens van regalar el llibret de la Constitució Espanyola: «Don Juan Carlos I, Rey de España, a todos los que la presente vieren y entendieren, sabed: que las cortes han aprobado y el pueblo espanyol ratificado la siguiente constitución...». Fins a 165 articles, i disposicions addicionals transitòries que celebrem des de 1978.
La visita era per a persones grans, que podien anar acompanyades, així que vam entrar amb un grup d’amigues majors de 65 anys, vingudes expressament des de Segòvia per a l’ocasió, que van acceptar d'incloure'ns per poder entrar. A l’hemicicle central hi gravaven un programa de ràdio nacional, que feia relació amb l’ambient, amb la història moderna del país, i del document fonamental que marca el pas de la dictadura franquista a la democràcia. Aquestes dones que acompanyàvem, valoraven bé els valors assolits. El poc trajecte que vam compartir de l’estora vermella per entrar, i l’espai del control de seguretat, vam rememorar la democràcia, on el poder emana del poble. Vam recordar la importància dels drets i les llibertats, de la igualtat entre tots i totes davant la llei i sense cap tipus de discriminació, i vam reconèixer la diversitat i la multiculturalitat que reconeixia cultures, tradicions, i llengües nacionals.
El pilar fonamental del sistema públic, aprovat tal dia com avui en referèndum, amb un 87,8% dels vots a favor. De vegades, ens costa transmetre aquests valors a les noves generacions, com si la democràcia hagués existit sempre i la donéssim per feta. Jo era ben petita, però recordo la mort de Franco el 1975, i la pols i la naftalina d’aquells temps. Hi penso mentre estic travessant la sala dels «passos perduts», d’importància història i d’arquitectura impressionant que actualment s’utilitza per cerimònies i actes especials. Quantes decisions polítiques s’han pres en aquest espai!.
I continuem per la sala principal, el saló de sessions on es debaten i voten les lleis. Pugem els esglaons de la tribuna, i repàs on es troba la presidenta, Francina Armengol, els diputats i diputades, la premsa, els tirs al sostre del tinent coronell, Javier Tejero, a l’intent del cop d’Estat del 23F; i mentre em faig una foto al costat de la cadira del president del Govern, Pedro Sánchez, voldria dibuixar un saló de sessions amb un major consens i una millor convivència.
La política actual està totalment influenciada. Pels mitjans de comunicació partidistes, pels partits polítics, i per les xarxes socials, on tothom amplifica els conflictes. Abans, les diferències ens unien, hi havia un fort desig per establir el consens i enfortir la democràcia.
Les noves generacions, més enllà del repàs de la lliçó d’ESO, saben poc sobre el passat del país i els continguts profunds de moltes qüestions. Reflecteixen la societat actual, creixent amb l’enfocament dels interessos propis.
Sortim per la porta del darrera, i em ve al cap la frase «Words That Work: It’s Not What You Say, It’s What People Hear». I és que avui, en el 46è aniversari, comanden les «paraules que funcionen: no és el què dius, sinó el que la gent escolta».
