Aquest dilluns passat, Acció Ciutadana d’Alaior va programar una xerrada de l’associació Afasme, creada per acompanyar familiars i amics de persones que pateixen alguna malaltia mental. Cridava l’atenció que, malgrat la longevitat de l’associació, aquesta no ha començat a cobrar més ressò social fins a la passada pandèmia, que va fer aflorar trastorns diversos. És a dir, fins que més persones no han patit aquest tipus de patologies, l’estigma, el desconeixement i la invisibilitat de les malalties mentals s’ha perpetuat.
És curiós com actuem davant allò que és invisible o no es pot mesurar objectivament: tendim a negar-ho o qüestionar la seva existència i, només quan creix, ho reconeixem.
Potser això i l’estigma social d’una comunitat petita, siguin els motius pels quals Menorca compta amb molt pocs recursos públics sanitaris per donar resposta a aquesta realitat. I no sembla que això hagi de canviar, de moment… Mentre, la Fundació per a persones amb Discapacitat de Menorca cobreix aquest buit. Cert que la Fundació se sosté amb fons públics però això no ha d’ocultar la manca de previsió de l’administració balear competent davant un col.lectiu que precisa de respostes.
Ara que ens trobem en època de negociació pressupostària, no deixen de ser sorprenents els debats sobre l’increment de salaris dels polítics, les seves dietes i demés fineses… On queden les urgències dels més febles en la repartició del pastís?
