A edat empesa, les caigudes son més freqüents. De tant en tant sents a dir que algú n’ha patit una. Una caiguda és violenta de per si, caus de dalt a baix a plom, amb tot el pes del cos, si no et romps la crisma, en sol demà pots tenir mal per tot, com si t’hagin «donat un jeco» i la recuperació pot ser llarga.
Una caiguda no és una tropissada, encara que certament pots caure després de tropissar. Pots llenegar i caure, pots fer-ho caminant, colpejar amb el peu contra un obstacle o llenegar baixant una escala, entrebancar-te o fer-te sa traveta amb els cordons de les sabates i pitjor encara, perdre l’equilibri, caure costa avall rodolant i fer-te abundants cops i pelades. Una caiguda així, és «una bona batuda».
Els moixos cauen de quatre potes. Noltros tenim diverses maneres de caure per terra: Amb el pit endavant, amb la cara, de nassos, t’hi pots fotre de morros i besar en terra. Caure amb el cap per avall i ferint a terra amb el crani, o de cul, sense perdre la posició vertical de l'ossa i quedant assegut en terra...
Sempre he sentit a dir l’expressió «caure de becus» com una caiguda cap enrere. Ara tens que uns diuen que significa caure de cara i altres, que podria tractar-se d'un anglicisme, provinent de l'adverbi backwards, per tant seria una esquenada.
Vull deixar caure que a la nostra llengua els canvis poblacionals i les noves tecnologies li cauen tord. El parlar propi de Menorca -variant dialectal oriental del català- ha patit una bona batuda en el seu ús públic, va caminant dificultosament, ara caic ara m’aixec, per una rampa descendent.
Els governants populistes utilitzant l’article salat, altres judicialitzant temes lingüístics, li fan travetes per fer-la caure i veure-la esfondrada. És ara que sempre que sigui possible, l’hem d’utilitzar en públic. «Si mires enfora -pensant que tot s’arranjarà- cauràs a prop» i la batuda «de becus» serà grossa.
