Ja sé que dir aforisme breu és un pleonasme, fins i tot, una redundància. Seria com dir: entra dins o surt a fora. Però recordem les precises paraules de Baltasar Gracián, aquell capellà aragonès del Segle d’Or, que va deixar escrit que si una cosa és bona i breu, encara serà més bona. Emprar més paraules no sempre significa tenir més raó. Així que no t'enrotllis, em dic a jo mateix, que no ets un polític. I dintre dels aforismes, també hi ha diferents mides. A literatura, el diccionari diu que aforisme és: «Una proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la». Si t’agrada el que diu, l’argumentació l’hauràs de posar tu a posteriori. I, qui té temps, avui en dia, per a argumentar res? Tu ja m’entens.
He trobat un llibre que es diu: «Quatre-Cents Aforismes catalans del doctor Juan Carlos Amat. Dirigits al Lector» de l’any 1796. N’hi ha molts per a triar. Per exemple, «Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència». «Qui té mala companyia, no pot viure amb alegria» o «Quan vulguis dir mal d’algú, mira primer qui ets tu».
Els aforismes són un pou de saviesa. Clar que també hi ha aforismes més superficials que una bassa. Són sofismes disfressats d’aforismes. La definició de sofisma és: «un argument capciós, un sil·logisme viciós, per fer passar com a veritat allò que és fals». No basta amb ajuntar paraules. Alguns aforismes poden dir mentides o bestieses i hem de saber destriar els bons dels flacs. Aristòtil va afirmar que dubtar és el principi de la saviesa, per exemple, encara que jo no estic molt segur.
A diferència del pleonasme, l’oxímoron és aquella figura retòrica que junta dos conceptes contradictoris. No posaré d’exemple «polític honrat», perquè seria injust. Segur que en trobaríem alguns que van de bona fe i aspiren a millorar les coses sense lucrar-se. Millor posem per cas: una veritable mentida o un mort vivent. Hi pot haver una justícia injusta? Es tracta d’un oxímoron o una desgràcia que patim darrerament i que fa que la democràcia caigui ràpidament en desgràcia?
La interrogació retòrica, una figura molt emprada, és una pregunta que no espera resposta. Vols ser feliç? Estàs boig? Quan es convocaran eleccions? Vivim a un món ple d'interrogants. Alguns són retòrics, literaris, però altres són com un crit al vent o una llàgrima sota la pluja. Passen desapercebuts.
L’antítesi consisteix a oposar en una mateixa frase dos mots, pensaments o expressions de sentit contrari. Com el so del silenci o un caos organitzat. També va dir en Pablo Neruda: «és tan curt l’amor i tan llarg l’oblid». Un poeta és l’antítesi d’un demagog. El primer estima les paraules i el segon, només les prostitueix per tal d’aconseguir els seus fins espuris.
La ironia serveix per a expressar un significat absolutament contrari al verbalitzat, creant un efecte de retret o burla. «El nivell cultural, moral i humà dels diputats ha anat augmentant des de la Transició. No és estrany que cada vegada estiguem millor: més lliures, més rics i més espavilats».
Més que l’aforisme en si, el més important és quina repercussió pot tenir en la teva vida. Quins fruits donarà. Si un aforisme no l’apliques, és com una promesa electoral: fum de formatjades. Acabaré amb un aforisme molt breu, massa oblidat en aquests temps porucs: «Qui no arrisca no pisca».
