Tot i que la frase del títol de l’article neixi de l’escriptora estatunidenca Elizabeth M. Gilbert, que literalment diu: «La decepció és la ira dels febles», el geni ingovernable de la figura mítica del Dr. House encara millora l’esbalaïdora frase citada amb: «El desengany és la ira dels tous». L’actor anglès Hugh Laurie, encarnant el Dr. House, la ment més brillant de la televisió dels darrers vint anys, amollà, com a retret, aquesta frase al seu amic oncòleg James Wilson, interpretat per l’estatunidenc Robert S. Leonard, quan aquest, tan bona persona com ingenu, donà un ronyó a un pacient terminal seu al que tractava i creia amic de veritat per, seguidament, dit pacient, tornar-lo a fer fora de la seva vida deixant-lo amb una colpidora sensació de buidor i d’estupidesa alhora... I, ves per on, jo aquí hi trobo la metàfora més exacta del que és l’actual política. L’actual política és fruit de la ira dels tous.
L’any 2014, al llibre «Orgullós Titella», poèticament deia, i em cito: «Com que el desengany no és sinó la ira dels tous / aprendré a llepar-me les nafres que adornen ma vida / que just es descuiden tornen, maleïdes, a obrir-se / Aprendré a nedar en el mar del temps i l’experiència / per esbrinar que l’home es perd en els rius del seu ego / que els testimonis corren i desapareixen dins l’aigua / I fixaré els ulls al rellotge per a no despertar adormit / Així, el tro buit del silenci es quedarà en res / i deixaré d’encendre metxes mortes a la penombra / aquelles que mai són espelma ni lluerna / I la resta de la lliçó començarà on les passes no avancin / car també hi ha coses que és millor no conèixer-les / com el nou despertar que ofereix un temps sense memòria / No vull creure que d’aquell despertar es deixondís l’oblit / i no anomenéssim senders als estris de la ventura / Llavors, tot es derruiria com castells sobre l’arena / el foc no escalfaria ni podríem dormir amb cançons estèrils / perquè totes serien la mateixa: Nova sang de la mateixa nafra / Així que prou ser tou, vull retòrcer bé aquest arbre de misèries / perquè mai més no puguin renéixer els seus brots bords.» Deu anys després em reafirmo en cadascuna de les paraules del poema. Per què?: «Make America great again».
Intentaré explicar-me amb preguntes, puix fan aprofundir més. Les respostes que les donin els cecs que ho vegin tot clar... Tiro la vista enrere i em demano: Per què irromperen nous partits que venien a fer una nova política que havia de reemplaçar els vells partits de sempre? Per què aquests nous partits estan tan prest en descomposició? Per què ens ha decebut o desenganyat aquesta nova generació de polítics? Per què ara estem farts de la vella i de la nova política? Per què ja no es distingeixen? Per què cada cop brollen més partits populistes? Per què ancoren cada cop més cap als extrems? Parem un moment... Mindfulness si us plau. Aquí i ara. No se me n'ha anat la pinça: Inspireu, expireu...
Que cadascú trobi les seves pròpies respostes. Jo tinc les meves, però només valen per a mi, puix solen provocar-me’n més i el maleït però sempre torna per qüestionar-me: Qui pensa, com jo, que la pel·lícula sempre es repeteix però amb actors pitjors? Sóc l’únic que pensa que els polítics d’ara no valen gaire fora del guió i del ramat del seu pastor? Hi ha encara bons pastors? Si creieu que no, potser arribeu a la conclusió que som davant d’alguns psicòpates capaços de posar els seus interessos per sobre de qualsevol cosa, inclosa la vida dels altres, sense perdre el son, és clar, per això són psicòpates. Sí... ja sé que em comenceu a mirar com un piròman, però en realitat pretenc, ingenu, ser bomber i apagar focs, com el Dr. Wilson, tot i que li costà un ronyó.
Per a ensenyar la mànega diré que no tots els polítics són iguals, encara que sigui el mateix el comportament del polític pusil·lànime dins del ramat (la immensa majoria) i que també funcionen igual tots els ramats independentment de les sigles; mentre, em tornen a junyir les preguntes: Hem arribat al final del camí? Ens fa profit la democràcia tal com la concebem? A l’article «Som els següents?», publicat «Es Diari» el 19 de març d’enguany, en feia menció explícita. Tornaré a citar-me: «A aquest liberalisme insensible que ens ven superioritat moral, només el sustenta el prim fil de la covardia de qui es deixa manipular. La sensació que som intocables es dilueix quan mirem per la finestra de la realitat que colpeja els vidres de l’ètica. I serà l’ètica, la nul·la ètica de qui es deixa enganyar, la que no ens permetrà veure-ho arribar... i d’èxit postís morirem. Tindrem el sepulcre més blanquejat, sens dubte, i la intel·ligència més artificial, també... Però d’aquest arbre d’arrels Cristianes desclavades per la vigència i exigència de la llei de mercat, la dels mercaders del Temple, ja no poden néixer fruits sans que ens alimentin, sols conreadors de l’antònim de la veritat que ens omplin de buit. D’un buit existencial, espiritual, polític i moral. I mortal».
No cal estar d’acord amb mi, però sí entendre que tenim agafats per les seves parts a aquells que cada quatre anys volen viure per damunt i a costa nostra, i que no hi ha diferències preables entre ells. Són aquests qui han matat el romanticisme i la il·lusió; doncs que ambdues descansin en pau... Però, visca la revolució... del mindfulness! La ment en blanc. Però el sobre quadriennal... també!
