Donald Trump, poques setmanes després de la seva elecció com a president dels Estats Units, ha desencadenat una onada d’incertesa, controvèrsia i transformacions radicals en el panorama polític del país. El seu estil divisori i la selecció de figures controvertides per a la seva administració han obert un nou capítol marcat per la consolidació del poder dels superrics i un gir cap a un govern dissenyat al voltant de la lleialtat absoluta i els interessos privats.
La seva victòria no només ha representat el retorn de la seva ideologia ultraliberal, sinó també un triomf per a l’elit econòmica nord-americana. Això ho demostra el fet que Wall Street reaccionés amb eufòria al resultat electoral, impulsant les fortunes dels multimilionaris a nivells sense precedents. Un dels majors beneficiats va ser Elon Musk, la fortuna del qual va augmentar en 26.500 milions de dòlars en només un dia, arribant als 290.000 milions de dòlars. Musk, que no només va finançar la campanya de Trump amb almenys 133 milions de dòlars, sinó que també es va convertir en un propagandista clau del republicà, representa, sens dubte, un exemple clar de com els diners i la política han arribat a una simbiosi total.
Trump, en efecte, ha recompensat la lleialtat de Musk amb un lloc al seu gabinet, nomenant-lo titular del recentment creat Departament d’Eficiència Governamental, un càrrec que li atorgarà la capacitat d’implementar retallades significatives en el sector públic i redissenyar les estructures governamentals a favor de les corporacions. Una estratègia que promet transformar radicalment la relació entre el govern i els ciutadans, prioritzant els interessos empresarials per sobre del benestar públic.
TRUMP SIMBOLITZA, doncs, la consolidació del poder dels diners en la política nord-americana. Tanmateix, la connexió entre Trump i els votants no prové només del suport financer dels multimilionaris, ja que no deixa de ser paradoxal que hagi aconseguit posicionar-se com un defensor dels interessos dels nord-americans comuns, fet que reflecteix la desconnexió creixent entre els demòcrates i les classes treballadores del país. La seva retòrica populista, combinada amb la seva habilitat per connectar amb els sentiments de descontentament i frustració dels votants, ha estat clau per al seu èxit polític.
Un altre dels aspectes més cridaners de l’administració entrant de Trump és la seva elecció de figures controvertides i qüestionables per ocupar alguns dels càrrecs més importants del govern. Aquests nomenaments reflecteixen l’estratègia del president electe de prioritzar la lleialtat personal per sobre de la competència i l’experiència.
El nomenament de Matt Gaetz com a fiscal general ha estat particularment controvertit. Gaetz, conegut per les seves posicions extremes i el seu historial d’investigacions per presumpta conducta inapropiada, ha estat un ferm aliat de Trump. Tanmateix, Gaetz haurà esdevingut el primer fracàs de Trump quan s’ha vist obligat a renunciar al càrrec després que s’ha fet públic el testimoni de dues dones que han confessat que van rebre 10.000 dòlars a canvi de sexe en una festa amb amics on abundaven les drogues i hi havia menors d’edat.
De manera similar, les designacions de Tulsi Gabbard com a directora d’intel·ligència nacional i Pete Hegseth com a secretari de Defensa han despertat escepticisme. Gabbard, que ha estat criticada per les seves postures favorables cap a líders autoritaris com Bashar al-Assad i Vladímir Putin, manca d’experiència en intel·ligència. D’altra banda, Hegseth, una figura dels mitjans conservadors, afronta dubtes sobre la seva capacitat per liderar una de les institucions més grans i complexes del món.
El cas de Robert Kennedy Jr., nomenat responsable de Salut Pública, també genera preocupació. El seu historial com a antivacunes i la seva oposició a les farmacèutiques i altres polítiques de salut pública el converteixen en una figura profundament divisiva en un càrrec crucial per a la salut de la nació.
L’enfocament de Trump en aquesta segona administració sembla clar: vol envoltar-se de persones que li siguin incondicionalment lleials, eliminant qualsevol vestigi de dissidència interna. En aquest context, el seu govern es perfila com una estructura dissenyada per consolidar el seu poder i perseguir una agenda personal i política sense restriccions.
Aquest enfocament planteja un desafiament important per al Senat, que té la responsabilitat constitucional de revisar i aprovar els nomenaments presidencials. Cal destacar en aquest sentit que, encara que els republicans tenen majoria a les dues cambres del Congrés, alguns senadors ja han mostrat resistència davant les designacions més extremes de Trump. Això podria generar tensions internes en el partit i posar a prova la capacitat del sistema nord-americà de pesos i contrapesos per frenar els excessos de l’executiu.
CONVÉ TAMBÉ ASSENYALAR que els efectes de l’administració de Trump no es limitaran a les fronteres dels Estats Units. La seva selecció de figures clau per a la política exterior, com Marco Rubio com a secretari d’Estat i Elise Stefanik com a ambaixadora a l’ONU, suggereix un enfocament més agressiu i unilateral en els assumptes internacionals. I la decisió de nomenar Mike Huckabee com a ambaixador a Israel, conegut per la seva postura de negar la identitat palestina, és un indici d’una política exterior que podria exacerbar les tensions a l’Orient Mitjà. També ha designat el magnat del petroli, abanderat del fracking i negacionista del canvi climàtic Chris Wright par a ser secretari d’Energia.
Sens dubte, la reelecció de Donald Trump marca una nova etapa en la història dels Estats Units, una en la qual el poder polític i econòmic estan més entrellaçats que mai. Resta per veure si el sistema de controls i equilibris existent serà capaç de contenir les ambicions de Trump i preservar els principis fonamentals sobre els quals es va fundar la nació. El que és clar és que, sota el seu lideratge, els Estats Units afrontaran desafiaments sense precedents tant en l’àmbit intern com global.
