Diumenge passat, aprofitant aquest solet tardoral que convidava a passejar, vam anar a cercar (que no trobar) esclata-sangs per sa marina. Res. O som molt flacs (en el meu cas, un supòsit del tot probable) o no hi eren.
Però sí que vam trobar la bellesa del nostre bosc mediterrani, l’estora de fullaca d’alzines i roures moquetant el terra, la olor de terra de mata que t’impregna les narius, el raig de sol que juga amb les branques i, treucap-treumaga, genera reflexos i ombres a la vegetació…
I tot aquesta imatge idíl·lica es va veure esquitxada per la brutor generada per la petjada humana, tot escampant per la marina peltrep, cuines i microones romputs, restes de canonades de plàstic, filferros, llaunes, bòtils de plàstic…
Ens és molt notòria la porqueria que es diposita a la mar (sigui la pròpia o la que ens arriba de lluny), i hi ha moltes accions per combatre-la. Però es parla molt menys de la porqueria que hi ha dipositada a zones de bosc, i aquesta és tota responsabilitat nostra!
Potser caldrà engegar també accions per netejar el medi rural i el boscatge menorquí i dur a terme campanyes de conscienciació, perquè tota aquesta brossa també pot generar problemes quan els fluxes d’aigua de pluja arrosseguen sediments de tota mena. Tenim clar que vivim a un territori fràgil? Dubto que tothom ho tingui present…
