Una senyora no recorda com li dèiem a ses pinces de metall en forma de circumferència, que fixàvem als baixos dels calçons envoltant la cama un poc més amunt del turmell, per prémer, però sense fer gaire pressió, per anar amb bicicleta.
Si no vaig errat a aquest senzill subjecta-calçons li dèiem ‘sa gafa’ o ‘ses agafes’ i la seva funció era ben important, ja que permetia pedalejar fàcilment sense tacar-te els calçons de grassa de la cadena.
En aquell temps poblaven el món 3.000 milions d’habitants, que vivíem moderadament amb continència i la Terra mantenia un cert equilibri. Avui en som més de 8.000, «agafats» a la desmesura consumista i a la civilització del cotxe... i el planeta està tocat de mort.
La bicicleta comportava una filosofia d’acord amb els temps d’austeritat que vivíem. No record bicis infantils mida fiet/ta, ni d’alta gamma. Sí que record una manera de pensar d’aprofitament, de reparar, restaurar les coses, de donar-les llarga vida sense despeses supèrflues.
Per açò érem experts mecànics en arreglar les avaries de la nostra ‘velo’. Per cert, l’expressió ‘fer parxe’ significa tenir una punxada -va arribar tard a la feina perquè va fer parxe- i també arreglar el forat o porus a un budell, per on surt l’aire.
Les eleccions han estat la ‘gafa’ que ha servit per a subjectar Trump i Musk, discrepants en com fer front a la mala salut planetària. Un, en el seu segon i darrer mandat presidencial, ve estufat, amb la cresta alçada, no li preocupa l'escalfament global i pot frenar les polítiques de descarbonització, l’altre, l’home més ric del món, amant de l’energia neta i la mobilitat elèctrica. Als anys 90 la seva tesi d’Enginyeria Física tenia per títol «La importància del ser solar», un al·legat cap a un món ple d’energia sostenible. En tot cas ‘dues bones peces’ que no son de fiar.
