Homes de combat

Noticias relacionadas

La última cena

Más noticias relacionadas

Els meus records del «vell» Moll i de Josep Maria Llompart són entranyables. Als meus vint-i-dos anys vaig entrar per primera vegada a l’editorial, un edifici antic, de treginades altes i parets gruixudes. Vaig pujar un parell d’escalons, vaig fer poques passes i vaig veure un home amb ulleres color d’or arraconat darrere una màquina d’escriure Olivetti de color gris clar, amb una capsa de llauna a la banda per guardar-hi els folis dels treballs encara inconclusos. Era en Josep Maria Llompart. Damunt la tauleta adjacent tenia el volum ben aparent del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. És clar, el diccionari Alcover-Moll, amb els seus deu volums, no li hauria cabut.

Es dona el cas que avui en dia li hauria bastat consultar el diccionari de la nostra llengua per internet, i que les calaixeres farcides de fitxes amb el material per escriure’l, que en Moll va recollir pacientment per totes les terres catalanes, cabrien dins allò que en diuen un pen-drive. Si vivim, coses veurem. El que no hauríem de veure mai és la desaparició de la nostra llengua, per la qual van combatre aquests homes. Una llengua que sempre ha estat en perill, com hi està el món modern amb les crisis i les guerres continuades. Els avenços informàtics, la desídia d’alguna gent davant la cultura, la llei del mínim esforç, les invasions forasteres i altres plagues ataquen aquesta llengua que és un tresor preciós que no sabem avaluar. Joan Perucho em va contar una vegada que a un congrés internacional havia llegit en català i que només jutjant per la sonoritat de les paraules ja li van dir «quina llengua més formosa!».