Sempre hi ha hagut persones que, tant abans com ara, van obrint camins, ajuden i han ajudat a pensar, a crear pensament. Han tingut l'habilitat d’obrir nous viaranys a qualsevol àmbit (social, polític, econòmic, educatiu, espiritual). Són individus que no solament han tingut la capacitat de no pensar en el poder o en el benefici personal, sinó que s’han ocupat del benestar de les persones i les seves necessitats. Tenim exemples de pensadors i professionals de diferents àrees, d’alguns polítics, i de tantes altres persones, anònimes o conegudes, que tenen en compte el bé de l'altre. Són persones que han deixat empremta per haver intentat canviar una parcel·la d'un àmbit determinat, sigui de la família o de qualsevol institució.
No massa lluny, n'hi ha d'altres, que, amb la seva actitud, es resisteixen a qualsevol canvi o millora, desitjable per a la salut, l'educació, la convivència o a entendre què significa mirar i valorar l'aportació de les persones, tant en l'àmbit individual com relacional.
Recorden l'actitud immobilista, contrària al progrés o al canvi, que mostren alguns dirigents, d’un mateix entorn, quan adopten aquesta postura amb l'excusa que «si sempre s'ha fet així», per a què canviar si ens ha anat i ens va tan bé! En el fons, més que la por al canvi predominaria la incapacitat d’admetre que els canvis són possibles, convenients i necessaris.
El desig de poderpot transformar l'home en una ombra del que podia ser, quan pensa i creu que ajuda a modificar el món fent el contrari del que convindria fer. En aquest procés arrosseguen d'altres a fer el mateix (contribueixen a eliminar obstacles o influeixen perquè canviïn de lloc a persones, que els hi fan nosa).
El més cridaner és que per arribar a complir els seus desigs, aquestes persones juguen amb les altres com si estiguessin competint en una partida permanent d'escacs, de la que sempre volen sortir guanyadors. D’aquesta manera, van eliminant allò que els molesta. La persona en qüestió es justifica pensant que ho fa per un bé, sense tenir en compte les repercussions de la seva acció, tant a nivell personal com social. És llavors quan la persona, que sol ser intel·ligent, s’ha acostumat a dirigir la vida dels altres sense cap complex acostumant a alguns a ser dependents de les seves expectatives i a aceptar qualsevol encàrrec per l’afany de treure’n partit.
Aquestes mancances tenen unes arrels: mirar-se únicament a si mateix; l’altre existeix com a objecte, però no com a subjecte, només compten els seus plans i les ganes de dominar i figurar al preu que sigui. També, alguns s’hi alien amb la mateixa expectativa d’aconseguir més poder, tot i que n’hi ha d’altres, que pateixen les conseqüències d’aquests actes, propis de persones centrades en elles mateixes.
El polític vocacional, l'objectiu del qual és el benestar de la ciutadania, tindrà seguidors, que obeiran per convenciment i per la seva benefactora forma d'exercir el poder. Lluny d’aquesta actitud, també podem observar l'ànsia de poder, per prestigi o plaer, de determinats polítics, quan manegen l’ambient, del que cerquen exclusivament el seu benefici.
Max Weber, historiador i sociòleg, que va viure entre dos segles, considera que la persona, que es dedica a la política, aspira al poder com a mitjà per obtenir les seves finalitats, siguin idealistes, egoistes o per delectar-se en el seu prestigi. Weber resumeix en tres les característiques essencials que s'han de poder exigir a un polític per dur a terme el seu exercici: passió, devoció a una causa; sentit de la responsabilitat i el sentit de la distància, sentit de la mesura, que apunta a la prudència.
Sense entusiasme és difícil portar a terme cap dels objectius proposats. L’entrega apassionada no converteix a una persona en polític si no està al servei d'una causa justa, que pugui beneficiar el ciutadà. La responsabilitat ha de portar al polític a pensar i a posar els mitjans necessaris per realitzar els objectius específics, susceptibles de millorar el benestar de la població a la qual serveix.
A més de tenir uns objectius realitzables i la responsabilitat de portar-los a la pràctica amb entusiasme, Weber parla de la importància de la mesura. S’ha de saber prendre distància. Açò vol dir tenir serenitat davant els esdeveniments, serenitat, que estarà emparada per l'ètica en totes les accions que emprengui.
Qualsevol actitud que interfereixi en la seva comesa pot arruïnar el seu principal objectiu. Així, la falta de metes i de responsabilitats podrien arraconar o desbaratar els que haurien de ser els autèntics objectius d'un polític i de tot dirigent, és a dir, el benefici del ciutadà, podent fracassar en el seu exercici a causa de la vanitat o de l'ànsia desmesurada de poder. Serenitat, que convé mantenir davant els esdeveniments, emparada per l’equilibri de les qualitats esmentades per Weber i acompanyada per l’ètica, que hauria de presidir el rerefons de totes les seves accions.
Totes aquestes característiques les hauríem de poder veure en una persona responsable, lluitadora i prudent, que realitza amb garantia una acció de govern. Cosa no sempre fàcil per arribar a ser un bon dirigent.
