El concepte de «Justícia» no equival a una realitat estatutària, d’una institució estatal històricament configurada, sinó que apunta a la Idea mateixa i, conseqüentment, a la possibilitat de (re)pensar-la i objectivar-la (fer-la ‘real’) per mitjà d’una praxi social transformadora. La Idea s’ha d’entendre com a condició de possibilitat de la realitat objectiva efectiva, i com a causa de la qual aquesta darrera se’n deriva.
La Justícia es troba en crisi com a conseqüència de les fal·làcies que envolten el concepte hegemònic de «llibertat» i els seus derivats –com ara «liberalisme»-. Aquestes nocions es solen interpretar des de la perspectiva d’una concepció unilateral (unidimensional) de la condició humana, així com de la seva realització personal, política i històrica. I la raó d’aquesta unidimensionalitat és el reductivisme en la representació dels conceptes de ciència, treball i productivitat, la qual cosa es tradueix en una visió aporètica (inviable) de vida bona i de felicitat.
Quin és el pressupòsit d’aquella concepció dominant del coneixement i de la praxi? Que l’home s’oposa a la natura per a posseir-la, dominar-la i treure’n un profit en termes de benestar individual. Aquesta concepció subjacent a les diferents ideologies la podem denominar com a referida a l’homo laborans, segons la terminologia d’Arendt i sembla més pròpia del s. XIX. De bell antuvi, perquè l’home no se relaciona immediata i primàriament amb la natura, sinó amb l’home mateix, i el seu context de realització personal no és de caire econòmic i productivista, sinó ètic i social. Ja Aristòtil advertia que l’home és un animal social (’polític’), i que el seu medi ‘natural’ és la ‘Polis’ (ciutat, val a dir, entorn humà de convivència).
La conseqüència del paradigma productivista –ja sigui liberal o estatal– és que la política ja no es concep com l’àmbit propi de realització humana –i d’expressió de la seva Llibertat–, sinó en termes purament instrumentals, posada al servei dels interessos d’ordre econòmic. I la Justícia simplement no es pot pensar –en aquest mateix context economicista propi de les ideologies del XIX– en tant que virtut o qualitat referida a la correcció o no de les normes de convivència que regulen l’àmbit d’allò compartit –l’espai específic i propi de la ‘Polis’–, sinó com a institució posada al servei dels interessos privats. Existeix una dificultat per a pensar l’essencialitat de la dimensió política de la vida per a realització de la vida bona i de tot projecte racional de virtut i felicitat –llibertat humana–. És clar que aquí no s’entén per ‘dimensió política’ sols l’activitat professionalitzada –per tant recompensada o interessada– a què l’hem reduïda en els nostres temps.
L’activitat que en diem ‘política’ és inherent a la natura humana des del moment que ens requerim uns als altres per a formar una ‘humanitat’, la qual pressuposa la possibilitat de pensar el concepte de ‘Bé comú’ i de ‘Justícia’ com una conquesta de vocació universalista, que ho és de tots alhora, i només des de la qual es pot pensar la ‘vida bona’ de cadascú en particular. Això adopta la forma d’una paradoxa: hem d’aprendre a pensar el benestar de tots com a premissa del benestar individual, ja que aquest darrer requereix de les condicions socials que el fan possible.
L’individualisme extrem porta a l’anòmia social, i aquesta a la desintegració de les condicions que configuren l’entorn –en termes d’una realitat objectiva que la fa possible– de la realització personal. El totalitarisme, pel seu costat, porta a la despersonalització i l’heteronomia. Tota llibertat individual passa per assumir les dosis necessàries d’altruisme –limitant l’arbitri i la impulsivitat primària–, i si es vol de competència comunicativa, de capacitat de diàleg en vistes a la recerca de l’ enteniment i del consens respecte d’allò essencial. Que les persones siguin aptes per a la competència comunicativa no significa que pensin ni visquin d’una manera que els sigui prèviament imposada, sinó simplement que són competents per a posar-se d’acord en la plasmació social de les prioritats ètiques que fan possible el govern –just– del conjunt del cos social, sense per això haver de recórrer a l’ús de la violència ni de la imposició.
