Anticatalanisme corrosiu

Un obsessiu anticatalanisme, sempitern aliat de la castellanització, contamina també la tria de fites identitàries. Resulta entranyable veure la nostra dreta celebrant que fórem un «Estat» «independent» i lo bé que ens anava. No som gaire escrupulós amb les habituals llicències històriques en els relats fundacionals, però, en aquest cas, la tergiversació és deshonesta; amaga, renega, del sentiment de pertinença dels habitants d’aquell Regne. Com reneguen del 31 de desembre, tot i que ho seguiran celebrant, sempre que quedi reduït a un abast local, com si el regne que establí el Rei en Jaume (el que heretà Jaume II) fos el municipi actual de Palma. O el de Calvià, que celebra el Desembarc. En temps del Rei Sanç se celebrava la festa de l’Estendard; l’11 de setembre, no sabien què era.

O es destinen doblers de tots els mallorquins a impugnar la llei d’amnistia per desbaratar la reconducció a la política de la repressió anti-independentista. Per què ens hem d’obcecar en voler els líders catalans, democràtics, indubtablement pacífics, a la presó, a l’exili, arruinats? Què ens aporta un patriotisme espanyol que, en comptes de basar-se en el benestar i la llibertat de les persones i els pobles, es deleix per l’extensió (i l’explotació) de territoris. Que plora la «pèrdua» de les colònies, o perquè, en el mapa polític de la Península, s’hi retalla la silueta de Portugal. Mentrestant, Mèxic exigeix disculpes i Portugal està encantat de ser, no un regne medieval, una república europea.