Aquest 4 d’octubre, comptant amb la presència de l’autor, la demarcació menorquina del Col·legi d’Arquitectes va obrir les portes a una exposició dedicada a l’obra de l’arquitecte Emili Donato Folch.
Es tracta d’una selecció d’obres de la singular i ben coneguda producció arquitectònica i urbanística de Donato, qui també ha cultivat les seves extraordinàries facultats per al dibuix, la pintura i la fotografia. Així, amb aquesta iniciativa, el món de l’arquitectura menorquina contribueix a la celebració del noranta aniversari d’aquest brillant creador.
Nascut a Figueres, però lligat a una família provinent de Reus, el jove Emili inicia estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, que abandona dos anys després per a ingressar a l’Escola d’Arquitectura de la mateixa ciutat, on obté el títol en 1960.
La dècada dels seixanta va ser un període decisiu en l’àmbit de l’arquitectura catalana. Cal recordar la polèmica d’aquells anys protagonitzada entre dos corrents contraposats en l’hora d’entendre la modernitat arquitectònica. D’una banda, hi havia els partidaris de l’ortodòxia lligada al Moviment Modern, és a dir, d’una arquitectura de plantes lliures amb pilars, estucats, metall i cobertes planes, als quals s’oposaven els anomenats «realistes», així definits per Eduard Bru1, que derivarien en l’anomenada «Escola de Barcelona».
La línia «realista», plantejava l’adaptació de la modernitat a les tècniques i materials artesanals vigents al país decantant-se, per tant, per l’ús del maó vist, la ceràmica, les cobertes inclinades, etc., formant un codi de materials tradicionals dirigit a la recuperació d’unes tipologies suposadament vernaculars. Es tractava d’establir una continuïtat amb el passat sense renunciar a una arquitectura d’avantguarda.
Plantejada la batalla cultural, es va obrir pas una arquitectura «oficial» especialment atenta al context més immediat. Com indica Bru, una arquitectura «contextual a una formalización por el uso de técnicas y materiales próximos, contextual por su búsqueda de continuidad con el entorno... la veracidad en la construcción fué uno de los puntos nodales de la aventura realista-contextualista».
En aquest panorama de recuperació dels elements tradicionals de l’arquitectura catalana, els primers treballs d’habitatges unifamiliars de Donato destaquen per l’ús de la volta de canó. Però aviat optà per una línia de treball independent, més personal, sota la reconeguda influència de la depuració dels sistemes constructius «populars» o de baix cost practicada per Coderch.
Així, Donato aixeca edificis hermètics amb murs de maó i formigó o recobreix les seves obres amb una rajola de ceràmica vermella que li serà característica emprant un codi material que refusa l’aposta tecnològica. La aproximació al context parteix d’unes bases molt diferents.
D’una primera lectura es desprèn la inevitable aroma beaux-arts provinent de qui en aquells anys dominava el panorama arquitectònic internacional: Louis Khan. La casa Martín (1972) i la casa Ribera (1977-84), entre altres, recorden les primeres obres del nord-americà. Les cases en filera a Igualada (1981-83), el grup d’habitatges Baró de Viver (1983-85) o les nombroses propostes d’ordenació urbanística culminades amb la construcció de la Colònia Agrícola d’Algèria (1976) s’organitzen segons uns esquemes d’estricta simetria, principis geomètrics d’ordenació, recintes regulars i espais poblats de figures elementals com el quadrat i el cercle que aporten la garantia de permanència, així com la relació interna entre espais servidors i servits pròpia del classicisme reinterpretat per Khan. Sota aquesta influència, el context històric no és l’arquitectura més pròxima, aquella procedent de l’entorn on s’ha de construir, sinó que té arrels de major profunditat. La de Donato és una arquitectura moderna que, en una aposta per l’abstracció, incorpora la qualitat clàssica i monumental de la tradició antiga.
Dues obres de Donato han estat objecte de publicació monogràfica en els últims anys. Ens referim a la Residència per a la Tercera Edat i Llar de Dia a Horta (Barcelona 1988-1992) i al Centre d’Assistència Primària del barri de Sant Ildefons a Cornellà (1992). Dos equipaments localitzats en paratges inhòspits, desolats per suburbials, on es tractava de resoldre el drama d’allotjar la immigració massiva dels anys seixanta. Buits on Donato introdueix l’ordre amb la presència d’una arquitectura contundent, de geometries precises, en aquests casos un segment circular i un cub.
Com va descriure Martí Arís, «(...) el objetivo común es evidente: lograr que la pieza construïda manifieste su volúmen aparente, mucho mayor del que corresponde a su techo construído real, no sólo para ocupar el espacio urbano de manera deshinbida , sino, sobre todo, para manifestar con claridad que el edificio público y la Ciudad representan radicalment lo mismo»2.
En efecte, atès que el contingut del programa no arriba a omplir tot el continent que demana el lloc, l’operació deixa al descobert unes estructures o paraments que recorden els fragments propis dels monuments de l’Antiguitat o les restes d’un edifici inacabat, com també es diria en el cas del magnífic edifici barceloní del carrer Trias i Giró (1984) i altres notables intervencions.
Concebuda des d’una abstracció platònica, la de Donato és, en definitiva, una obra radical, singular, diferent. Una arquitectura que ha transitat per camins alternatius als d’aquella Barcelona dels temps olímpics i que ara tindrem l’ocasió de conèixer en major detall.
L’exposició que celebrem ens permet endinsar-nos en el pensament d’un arquitecte autor d’obres certament complexes i, alhora, testimonis d’un insubornable compromís ètic i social sostingut al llarg d’una vida professional. Tot un exemple, em permeto afegir, per les noves generacions que ja prenen el relleu.
1Bru, Eduard: «Tres en el lugar». Ed. Actar. Barcelona. 1997
2Martí Arís, Carles: «La Barcelona de Donato» a «Residencia de ancianos y Hogar de Día en Horta, Barcelona, 1988-1992». COA de Almería. 2011.
