Quan jo era al·lot els 4 quarters de l’Esplanada des Castell, a més de de la casa quarter de la Guardia Civil, lluïen un rètol que deia «Todo por la Patria» -més d’un malcriat irreverent deia «Todo por la Tapia». Jo sempre havia cregut que pàtria venia de pater, però no és així, ve del llatí amb la mateixa paraula. Segons el diccionari de la llengua castellana, a la seva segona accepció és «lloc, ciutat o país on s’ha nascut». Una paraula derivada és patriarca que vol dir «home que per la seva edat i sapiència exerceix autoritat a una família o en una col·lectivitat». Altres derivades són ‘pare de la pàtria’, com es coneixien els parlamentaris o també ‘Patria celestial’ com a sinònim de Cel.
Queda clar, per tant, que la meva idea no era bona i que no té res a veure amb un neologisme no acceptat per la Acadèmia, com és màtria, encara que a la República del Perú és sinònim de Madre Patria. Sembla una qüestió de concordança de gènere. Fins i tot Miguel de Unamuno va parlar de la Matria vasca.
Aquesta paraula pàtria és molt emprada a la poesia espanyola, com és el cas del principi de «El dos de mayo», oda atribuïda a José de Espronceda (el poeta va néixer a Almendralejo, però Espronceda és un poble de Navarra) que comença dient «Oigo Patria tu aflicción/ y escucho el triste concierto/, que forman tocando a muerto/ la campana y el cañón», estrofa coneguda per tothom, com aquella que comença dient: «Con diez cañones por banda/, viento en popa a toda vela/ no corta el mar sinó vuela/ un velero bergantín» -per cert, pocs canons tenia aquest bergantín- Però ara he llegit que Espronceda no és l’autor, sinó que és d’un poeta andalús de nom Bernardo López García. Un mite a corregir, com es veu. Sempre n’aprenem una de nova.
A Menorca també tenim un poema titulat «Pàtria» i és d’Àngel Ruiz i Pablo. Comença així: «Trenca l’auba. De la mar/sobre el cristall sense fi/la nau qui em torna a ma llar/neda com a gegant delfí...», segueix a la tercera estrofa: «És la meva i la sospir/La conec la pàtria mia/de lluny, com coneixeria/la mare que em va nodrir». I acaba: «Per sempre units, pàtria mia/Jo he conquistat lo teu cor,/robant per tu a la poesia/branques senceres de flor».
Fins aquí he parlat del terme pàtria en dues accepcions i referències, però és una paraula emprada en moltíssimes ocasions i entesa de mil maneres diferents.
Idò fins aquí per avui.
