Pàtria

Queda clar, per tant, que la meva idea no era bona i que no té res a veure amb un neologisme no acceptat per la Acadèmia, com és màtria, encara que a la República del Perú és sinònim de Madre Patria. Sembla una qüestió de concordança de gènere. Fins i tot Miguel de Unamuno va parlar de la Matria vasca.

Aquesta paraula pàtria és molt emprada a la poesia espanyola, com és el cas del principi de «El dos de mayo», oda atribuïda a José de Espronceda (el poeta va néixer a Almendralejo, però Espronceda és un poble de Navarra) que comença dient «Oigo Patria tu aflicción/ y escucho el triste concierto/, que forman tocando a muerto/ la campana y el cañón», estrofa coneguda per tothom, com aquella que comença dient: «Con diez cañones por banda/, viento en popa a toda vela/ no corta el mar sinó vuela/ un velero bergantín» -per cert, pocs canons tenia aquest bergantín- Però ara he llegit que Espronceda no és l’autor, sinó que és d’un poeta andalús de nom Bernardo López García. Un mite a corregir, com es veu. Sempre n’aprenem una de nova.

A Menorca també tenim un poema titulat «Pàtria» i és d’Àngel Ruiz i Pablo. Comença així: «Trenca l’auba. De la mar/sobre el cristall sense fi/la nau qui em torna a ma llar/neda com a gegant delfí...», segueix a la tercera estrofa: «És la meva i la sospir/La conec la pàtria mia/de lluny, com coneixeria/la mare que em va nodrir». I acaba: «Per sempre units, pàtria mia/Jo he conquistat lo teu cor,/robant per tu a la poesia/branques senceres de flor».

Fins aquí he parlat del terme pàtria en dues accepcions i referències, però és una paraula emprada en moltíssimes ocasions i entesa de mil maneres diferents.

Idò fins aquí per avui.