No hi ha dubte que tots els éssers humans mereixen ser reconeguts en la seva condició de subjecte de dignitat i drets per part de l’ordre jurídic i polític que entenem sota el concepte d’Estat de Dret. Ara bé, al mateix temps, tots els ciutadans sense distinció de cap mena han d’entendre que l’altra cara dels drets són els deures: l’exercici dels meus drets es correspon amb l’obligació del seu reconeixement per part dels demés, i aquest mateix fet implica el seu revers: el reconeixement dels drets dels altres es transforma en imperatiu legal –deure- per a mi, essent així que aquesta realitat objectiva no limita la meva llibertat en la seva dimensió ètic-política, sinó que la possibilita. Però com hem d’encarar la possibilitat que la conducta efectiva dels ciutadans infringeixi els deures i obligacions associats a la convivència objectivada en una realitat jurídic-política? En aquest cas no parlem de principis teòrics la validesa dels quals s’ha d’entendre com a universal i necessària, sinó de conductes concretes de caire irresponsable o inconscient.
La resposta de la comunitat política no pot ser la de fer cas omís a una realitat que la contradiu, sinó la de manifestar-se com a tal. I per a assolir aquest propòsit hi dues vies. Una seria la via de la convicció i de la persuasió discursiva; la via, en definitiva, de la racionalitat que es posa davant ella mateixa com a prèviament constituïda. Aquesta capacitat es transmet mitjançant l’educació, però cal recordar que parlem aquí d’un concepte d’educació de caire ideal, val a dir, de com hauria de ser l’educació i per part de qui. L’educació no hauria de ser pura instrucció, ni només capacitació acadèmica o professional, sinó una educació per a la ciutadania amb el nivell de configuració ètica que aquesta pressuposa, la qual es tradueix en formes de consciència, i aquesta en formes reals de pensament, de voluntat i d’acció.
El «qui» de l’educació hauria de ser la totalitat del cos social –la «tribu»-, des del grup familiar més proper a la persona fins a les institucions públiques orientades a l’exercici formal de la funció educativa. Si alguna d’aquestes instàncies falla, la resta pot veure molt dificultada la tasca que els és pròpia. I, en cas de comportament personal inconscient i irresponsable, com ha de reaccionar la comunitat política?
Un comportament només individualista -heterònom, irresponsable i insolidari- té conseqüències que van més enllà de les intencions, i aquestes es poden classificar en dos grups: les conseqüències per als altres –nefastes- i les conseqüències per a mi –igualment nefastes-. D’aquí la necessitat de limitar externament –per la via de la coacció- els comportaments lesius tant per a la comunitat política –els altres posats sota aquella forma- com per al propi desenvolupament integral –i per tant lliure- de la persona. Ara bé, la pertinència i proporcionalitat d’aquesta funció coactiva només es pot determinar cas a cas, i mai com a principi limitatiu apriorístic.
Els individus que demostren amb fets la seva incapacitat per a atenir-se a principis de justícia i de respecte vers els demés, han de ser privades –en nom de la mateixa justícia- d’aquells privilegis que se’ls atorgava des del supòsit universal que ostentaven aquella capacitat, pel seu propi bé i pel dels altres. Així s’esdevé amb el tema dels ajuts, beques o subvencions, posem per cas, que han de ser condicionats a un bon ús dels recursos facilitats. No és de justícia ometre el criteri de mèrit, ja que a la persona se la pressuposa responsable i socialment productiva, capaç de reconeixement dels vincles –en termes de deures i obligacions- socials que fan possible la concessió d’aquells recursos públics.
Aquest és un tret propi de les societats individualistes –en aquest sentit, pseudo-democràtiques-, amb una tendència creixent a l’apropiació i el narcisisme. L’individualisme possessiu no pot portar a altre indret més que l’anòmia del conjunt social i al seu afebliment per a tots, ja sigui per la via d’una o altra de les moltes modalitats de «crisi» –que no són més que la manifestació de les contradiccions internes- existents. Dit això, una societat és tant més democràtica i justa com més conscient és dels principis ètics i jurídics que la constitueixen, començant pel propi reconeixement de la dignitat universal de la persona.
