La tardor està fixant el debat migratori. Dec ser molt il·lusa, perquè encara em sorprèn que la classe política es centri en la qüestió de la immigració, en comparació amb d’altres crisis que afecten molt més la vida quotidiana de les persones: l’accés a l’habitatge, la pujada de preus, la desigualtat social, la precarietat laboral, o el canvi climàtic.
Les paraules de Donald Trump en què va assegurar que els emigrants haitians es «mengen els cans i els gats» dels habitants d’Ohio, són la culminació d’una campanya d’odi.
Fins a dia d'avui, la manera de governar l’evolució migratòria a Europa deixa molt que desitjar. El Mediterrani continua sent el cementiri més gran del món. El camí és cruel, les fronteres inaccessibles, les rutes cada cop més perilloses, i tot succeeix a costa dels drets humans de les persones.
A Espanya també està a l’ordre del dia. Érem un referent europeu com a país d’acollida, però aquests dies les llances ataquen la rebuda del veneçolà Edmundo González i la possible concessió d’asil polític.
Més a prop, la presidenta del Govern balear, Margalida Prohens, ha signat una declaració institucional amb els presidents dels consells insulars: Llorenç Galmés, de Mallorca; Adolfo Vilafranca, Menorca; Vicente Marí, d’Eivissa, i Lorenzo Córdoba, president de Formentera, per demanar l’actuació urgent del Govern d’Espanya davant la crisi migratòria. «Ens trobem al límit. Tenim una sobreocupació del 850 per cent de les places específiques previstes per a menors estrangers no acompanyats. És a dir, acollim més de vuit vegades el que preveu el sistema».
La pel·lícula «El 47» dirigida per Marcel Barrena, compta amb Eduard Fernández en el paper de Manolo Vital, un conductor d’autobús de Torre Baró. Aquest film s’ha estrenat recentment als cinemes. Vital, veí del barri i conductor d’autobús de TMB, estava fart que l’Ajuntament de Barcelona sostingués que el transport públic no podia arribar al barri de Torre Baró perquè els carrers eren massa estrets i insegurs, i es va proposar demostrar que les autoritats s’equivocaven.
Barrena, director del film, diu que la història li ha servit per explicar moltes més coses, com el maltractament que ha tingut històricament la llengua catalana, i que encara aguanta. Ell diu que s’ha criat en una família d’emigrants en què una part va arribar d’Andalusia, que mai ha tingut cap dificultat d’integració, i que conviu entre dues llengües que no són enemigues. Manolo Vital defensava la dignitat dels emigrants, i la d’un barri.
És una pena que encara estiguem així, temes que són actuals, tot i que l’any 1978 es referien a un andalús o extremeny, i ara rallem de persones magribines, o sud-americanes.
Les migracions sovint estan plenes de reptes, però també d’oportunitats i nous començaments. Que cadascú decideixi el seu propi relat migratori, posant en relleu la importància de les experiències personals i les cròniques que ha conegut.
Jo em quedo amb les històries úniques, carregades d’esforç i d’amor, de lluita pacífica, d’estima per la diversitat i la diferència, perquè -entre moltes altres coses- són aquestes i no les primeres de l’article, les que m’atraquen a la classe obrera.
