Res a dir

Aquest matí, hi havia un grup de músics joves, al·lots i al·lotes, que assajaven i han cantat passionalment una versió d’«It’s My Life», de Bon Jovi, molt original i ben feta, sobretot per les inflexions de veu que modulaven les dues cantants.

Mentre els escoltava, he pensat que fa uns quants anys, quan el jove era jo, açò hauria estat un gran escàndol i al capellà que els hagués deixat assajar dins una església l’haurien criticat molt.

Per sort, els temps han anat canviant.

Crec, i ho dic honestament, que de fillets ens van inculcar massa una imatge trista, compungida, una visió dolorosa i penitent del cristianisme.

Ens van centrar en la cruesa de la creu i van deixar molt de banda l’alegria de la resurrecció.

Crec, i ho dic convençudament, que el cristianisme és o hauria de ser una religió d’aprendre a dur una vida bona més que un camí de patir per ben morir i anar al cel.

Fa anys (de tot comença a fer-ne molts!) vaig publicar un conte en la Revista de les Festes de Sant Joan on una jove parella de festejants ciutadellencs, el Dia des Be, entrava al Sant Crist dels Paraires amb un saquet d’avellanes que, molt respectuosament, però contents i feliços, llençaven al Bon Jesús que, sorprès, en lloc de suar sang alçava el cap i els va somriure.

Hi he pensat mentre aquell grup musical de joves, que té per nom artístic RES A DIR, feien sonar fort i amb ritme trepidant les notes d’aquella cançó que ressonava poderosa dins l’església on tot vibrava.

També jo, que n’era l’únic espectador.

La música té el poder de consolar o enardir i fa més divina la nostra condició humana. La música són sons que poden modificar la consciència i alterar el nostre estat d’ànim.

El meu, escoltant el grup, era de plaer, plaer cultural, i satisfacció.

Com diu Cohèlet, l’autor de l’Eclesiastès: «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa (...) Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar», i crec que al bon Jesús i als sants que presidien l’església els ha agradat i els ha anat bé aquella estona rockera d’eufòria juvenil per espolsar-se el posat seriós i pesarós de tants de segles de martirologi perquè: «Un santo triste es un triste santo».

Quan han acabat la seva interpretació, els he felicitat sincerament i desitjat que tenguin molt d’èxit.

De moment, es nota que s’ho passen bé i tenen la il·lusió de connectar amb un gran públic. Potser no tenen res a dir, però sí molt a cantar i me’ls imagín triomfant en les revetlles de cada festa de poble.

Quan me n’anava, m’ha semblat que el senyor Huguet, el beat del qual sóc família, em saludava somrient i em feia l’ullet des de la seva foto.

Ens cal entronitzar un Jesús alegre que riu i balla perquè Déu és Amor i com bé assenyala sant Pau: «L'amor és pacient, és bondadós; l'amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat».

Després d’aquestes paraules que són una invitació a estimar de ver i de cor, val més callar i fer camí meditant sobre el sentit de com vivim el present i anam creant el futur, perquè arribam a una edat de desenganys i desànims que perdem les ganes de dir, però si pensam en les nostres famílies, els amics, el món en general, no podem passar de tot perquè ens queda molt per fer, resoldre i aclarir.

Ni ufanós marbre

ni or, l’altar de Déu

és la natura.

Hi ha qui xerra i no diu res, i qui no diu però ensenya amb el seu exemple vital. De vegades qui calla escolta i qui escolta aprèn.

Signe que emmarca,

la vera faç de Déu

és l’alegria.

Sort i ventura al nou grup. Es nota que estimen la música i si s’hi esforcen i assagen, si mantenen la passió, treballen i perseveren, el futur és seu.