No és gaire habitual començar, i sobretot acabar, una frase amb la conjunció «però», si no fos que, com un humil servidor, l’usuari sigui un menorquí d'aquells profunds i tancats que se'ns entén més quan callem que quan parlem. En el nostre cas, acostumem a deixar la dita paraula per al final, i, quasi en mode Mestre Joda, il·lustrem una sintaxi ben curiosa. Exemples: «A sa festa, que vindràs, però?». «I que plou, però?». «Que tens cerveses, però?». Curiós i digne d'estudi aquest menorquí... Així i tot, avui no farem muntanyisme en aquesta planta enfiladissa.
La paraula en qüestió s'empra per a inserir una idea que fa acarament, o bé confina el que es diu abans de pronunciar-la. És una forma de reportar una oposició o bé una exclusió. Exemple: «Vindria amb tu al teatre, però he d’estudiar». Aquí el «però» expressa una barrera que fa impossible que la primera idea es pugui portar a terme, però també pot immergir una mentida, tot depèn de la intenció de la persona. És molt útil per a moderar i ser diplomàtic, però (ja veieu cap on enfilo) també per incorporar complexitat i opacitat hora de discórrer la nostra opinió cap als altres.
Aquesta opinió cap als altres és el cos i l’ànima d'aquest article, ja que se'n fa un ús subtilment agressiu i hipòcrita quan el nostre interlocutor o nosaltres mateixos utilitzem en excés aquesta polèmica conjunció adversativa. De fet, la saviesa popular ens interpel·la quan ens assabenta que, fins i tot, tot el que es diu abans del «però» és paper banyat, i que la realitat del que es vol dir comença a partir de després d'utilitzar i col·locar hàbilment el «però».
Aquesta hipocresia xerraire fa incumbir la discrepància entre el que es diu, el que es pensa o el que se sent en realitat. Dona peu a situacions en què algú denotarà opinions, com més aviat he dit, que no s'alinearan amb les seves accions, intencions o creences reals. Ai, amics polítics, bipolars de les paraules! La desconfiança que es genera així, com els malentesos i els paranys que provoca aquesta hipocresia verbal en les relacions humanes, pot acabar fent-nos voler desconnectar de qui empra l'engany i la disfressa que engloba aquesta picaresca mal camuflada. Tranquils, polítics, no només ho feu vosaltres, és intrínsec, innat, en la covardia humana, puix qui és hipòcrita, indefugiblement, també és covard. Anar de cara, simplement, no casa amb el «però»... I els polítics... tots sabem que van de cara, és clar.
No ens perdrem en les adduïdes plantes enfiladisses i apuntarem més nítid: Heu d'encendre totes les alarmes quan escolteu algú que diu: «Jo no soc racista, però no vull que entrin immigrants». O dreceu les orelles en sentir: «Jo no tinc res contra l’homosexualitat, però no és normal». O pareu esment si us arriba: «Jo no soc masclista, però les dones no saben conduir». Avorriria ramats d’ovelles posant exemples, tanmateix, pel cas, aquests tres defineixen a l’orador com a racista, homòfob i masclista respectivament, és a dir, tot allò que nega abans del «però» i que centelleja miserable a partir de la mateixa conjunció.
La moralitat simplista em fa al·lèrgia, però (per tant, aquí ve el que penso de veritat) jo també tinc aquesta patologia autoimmune i, aquest virus verbal, d'afegitó, m'ataca ferotge quan m'enganyo a mi mateix en enfilar frases tacades de contradiccions. Puix, què és un «però», sinó una contradicció o una paradoxa? «T’estimo, però ho hem de deixar». Jo crec que, qui deixa, és qui mai no ha estimat en veritat. Què fàcil és veure-ho i esbrinar aquesta veritat i deslligar-la de la mentida si obrim el cor i les orelles i no només el segon.
Com va dir l'escriptor i poeta francès Jules Renard: «De tant en tant digues la veritat perquè et creguin quan menteixis»... però jo no soc ni una cosa ni l’altra per a dir que el «però» és la vora de l'abisme i el tro preludi de la tempesta.
