Al bell mig de la successió d’esdeveniments històrics ja viscuts al llarg del present segle XXI, el resultat de les eleccions presidencials als EEUU del proper novembre del 2024 presenta totes les característiques d’un punt d’inflexió. S’ha parlat recurrentment del cicle d’ascens i eventual decadència de la potència nord-americana, objecte tant d’odi com d’admiració per part de molts. No resulta possible fer balanços precipitats amb pretensions de validesa objectiva, però es poden entreveure moments i fets indicatius de la direcció que prenen en el seu conjunt els esdeveniments, en una direcció o una altra, de la mateixa manera que una realitat personal que s’ autodetermina.
Les eleccions de novembre, només en aparença qüestió interna, portarà els electors a decantar-se en favor d’un candidat representant dels valors de la nostàlgia i l’èpica dels primers colons en recerca de fortuna, o bé en favor d’una candidata representant d’una noció inclusiva de ciutadania americana que dóna cabuda al fet de ser negra, d’origen asiàtic i, per si fos poca cosa, a més, dóna.
Els conservadors trumpistes no ho tindran difícil si el que volen és deslegitimar l’autenticitat del «sentiment americà» de la candidata demòcrata. Però així com una victòria republicana seria un mal símptoma per a les pretensions, per part dels EEUU, de convertir-se en referent dels processos de racionalització i secularització de la vida política i consolidació dels ideals il.lustrats –liberalisme multipartidista-, una victòria demòcrata aportaria un impuls renovat de transformació en la línia de la posada en valor del pluralisme social i polític, de compromís amb la idea de justícia social i de protecció del medi ambient, i de presa de consciència de la responsabilitat dels EEUU en la configuració d’un món cada cop més interdependent i precari regit per normes de ciutadania global i de respecte dels principis de la dignitat de la persona i dels drets –el primer el de la llibertat de pensament, expressió i reunió- humans.
En aquest segon cas els EEUU poden fer de la necessitat virtut, val a dir, de la diversitat tendent a complicar la integració dels membres del cos social, el tret diferencial en positiu multiplicador de la fortalesa i dinamisme d’aquest mateix cos social.
El motor del desenvolupament del món de la vida, orgànica i social, és l’aplicació de l’estratègia de la simbiosi integradora en vistes a un bé major i compartit, del qual en surten beneficiades, al cap i a la fi, totes les parts. Això no guarda relació amb el principi de la uniformitat despersonalitzadora, però tampoc amb l’hegemonia d’un individualisme competitiu – unilateralment egoista i possessiu- mancat de consciència social.
En aquest darrer cas, les «societats liberals» no trobaran altra sortida que el tancament defensiu en elles mateixes, en recerca inútil –la resposta a l’excés de individualisme no pot ser més individualisme, així com l’estratègia de defensa identitària no pot ser l’exclusió del diferent- de la promoció dels seus antics privilegis, els d’aquells que es veuran abocats a la irrellevància final.
El camí realista és la presa de consciència –no coactiva, sinó discursiva- de noves formes d’interacció social autònoma, però responsable i solidària, des de la base dels processos d’educació i formació dels membres del cos social.
Aquesta consciència no porta a un descrèdit de la política a la manera pretesa pels trumpistes, que voldrien reduir a la mínima expressió el paper de les institucions federals. Ben al contrari, porten al desenvolupament de la consciència social –i del concepte universal de justícia- i a capacitar l’individu per a la participació activa, sols que no des dels vells principis de identitat «nacional» monistes sinó des de la idea pluralista de la riquesa de la diversitat i capacitat d’integració ètnica, lingüística i cultural. La «polis» –o ciutat– ha estat sempre espai de concurrència fèrtil de la diversitat d’orígens i costums, i n’ha fet tot just d’això el motor principal del seu dinamisme social –d’aquí el lligam entre «ciutat» i «civilització»– per contraposició a les estratègies d’hermetisme identitari que prometen un retorn impossible als temps passats.
