«Som legió els que amb exagerada freqüència ens considerem sobrepassats per una realitat que no comprenem» (Emili de Balanzó, Xerrar boig, pàg. 233, Viena Edicions 2024)
Com va escriure Emili de Balanzó, la realitat ens sobrepassa. Ens costa comprendre-la. La major part de les vegades, ni tan sols sabem distingir entre realitat i ficció. Si la crua realitat ja ens costa d’entendre, quan afegim la ficció, el resultat pot fer trontollar les més inamovibles certeses. Per tant, quan volem interpretar la realitat en conjunt, que és inabastable, i que sol anar farcida de coses fictícies, inventades, interessades, irreals o directament falses, tenim la batalla perduda.
Resulta més realista concentrar-nos en petites coses o en algun aspecte de la realitat que, donades les nostres limitacions, ens resulti prou assequible. Al llarg de la vida, correm el risc de la dispersió, de perdre el fil o de respondre a correcuita als estímuls inesperats que no podem controlar. Ens fan por el caos i tot allò nou, imprevist o imprevisible. No tothom pot deixar-se endur i fluir tranquil·lament com un tronc tallat, separat de les seves arrels, viatjant indolent mentre és arrossegat pel corrent riu avall. Total, acabarem a la mar, que és la nostra mare i que aquí anomenem Mare Nostrum.
Com que necessitam sentir-nos segurs i confiats, acostumem a adoptar conviccions que tenen a veure amb les nostres circumstàncies personals; amb les experiències bones o dolentes que hem tingut; opinions que compartim amb les nostres amistats o amb un grupet reduït de gent que ens accepta al seu cercle i que ens admeten com un més dels seus. Així ens sentim protegits, agombolats, plens de raó, sense fer massa cas de tots aquells que pensen o senten diferent.
L’expressió xerrar boig vol dir divagar. Un parlar sense finalitat precisa ni cap afany de transcendència. La humilitat i la modèstia ens fan llevar importància a les coses que surten de noltros. Tenim por de dir bestieses, bajanades o ximpleries, que tot ve a ser el mateix. Encara que el que diguem, ho diguem amb un to d’ironia o sarcasme i xerrem de coses serioses, no tenim gaire fe en què el nostre dir tengui conseqüències valuoses o destacables.
L’antònim de boig és assenyat. Tenir o demostrar seny es considera una cosa lloable. Perdre el seny, en canvi, ens fa dir o fer disbarats. Emprar la raó sense deixar-se endur pels sentiments, per la rauxa o sense ofuscar-se per qualsevol emoció passatgera, és un antídot contra qualsevol demagògia. Però un altre perill que sempre està a l’aguait, és el dogmatisme. El racionalisme és una doctrina que va posar la raó per damunt de tot. Avui en dia, aquella fe cega en la raó ja l’hem descartada. La raó, encara que sigui imprescindible, té sentit integrada dins la resta de capacitats que posseïm. Deslligada, pot acabar sent una eina tirànica, que provoca desastres o crea monstres, com diria Goya.
La coneguda cançó de Sau, Boig per tu, diu així: «Sé molt bé que des d’aquest bar/Jo no puc arribar on ets tu» O sigui, ens parla d’enamorament, una casta de bogeria que ho tenyeix tot de color de rosa i que il·lumina la vida des dels ulls voluptuosos del desig. L’amor és capaç de concentrar tot l’univers en una sola mirada, donant sentit a la vida. El racionalisme i l’enamorament no sempre consonen. Però si vols arribar a la teva estimada, com diu la cançó, hauràs de sortir del bar.
Hi pot haver el pensar boig, el creure boig, el somiar boig, el riure boig… totes aquestes coses que ens duen a un viure boig, en definitiva.
