- Ayuntamiento de Mahón ¿Dígame?
- Carlos, ¿eres tú? ¿Carlos Pérez? O ha estat un deja vu?
- Carlos, para servirle. Hola, ¿eres Bep verdad?
- Quina sorpresa! Ja em diràs que fas a l’Ajuntament.
- ¿Qué hago? No me digas, no me digas. Te lo digo enseguida, porque seguro que te llaman. Bueno, mejor te paso a Paqui. Lo mejor del caso ha sido poder volver a trabajar con Carol y Paqui. Bueno, te paso, que con las fiestas hay mucho guirigay en la Sala y he de salir a buscar el aigo-ros de la farmacia.
- Bueno, con Paqui idò…
- Sí, alcaldia, digui.
- Hola, Paqui. ¿Que està passant? He cridat per rallar amb n’Héctor, que dilluns feim sa conferència sobre Cosme Parpal i em trob amb en Carlos Pérez a la centraleta.
- No t’ho creuràs, Bep. No t’ho creuràs No t’han cridat de personal? Ara estan cridant a sa gent afectada. I justament damunt festes, com si no tinguem feina noltros. Saps què? Et passaré directament amb en Joan Florit, de recursos humans...
- Sí, que és en Joan?
- Sí, som jo. Ets en Bep? T’havia de cridar avui matí. Que no cunda el pánico. Sobretot no et posis nerviós quan t’ho digui, que no t’agafi cosa i sigui culpa meva. Pensa que no ets només tu, sinó que açò ha passat a una dotzena de treballadors que ja us havíeu jubilat. Hi ha un bon jaleo.
- Explica’t, Joan. Que em tens en trasquiló.
- Resulta que hi va haver un fall, un error, no nostre, no. Sinó de sa Seguretat Social. Resulta que van comptar malament es dies que havíeu estat d’alta a s’empresa, un fall des sistema, mos van dir. I la cosa és que encara us falten quinze dies de feina a la casa. A més, i açò és encara més greu, es termini per fer-los acaba es 20 de setembre d’enguany, o sigui que us heu d’incorporar ja. En Carlos i na Lali ja han vingut avui mateix. No vegis na Lali com estava. Ara posar-se amb es protocol de festes, sort que na Paqui ja ho tenia molt avançat.
- A veure, Joan. Açò no pot ser ver, açò deu ser una broma, no? És cert que hi ha dies que encara somiï que rep una carta del capità Antonio Quintana, d’El Goloso, de la BRIAC, Madrid, en la qual em diu que m’he de reincorporar al servei immediatament, però després em despert i ja està aclarit. Veig que només era un malson. Però és que ara no estic dormint, estic ben despert. De fet, som a sa plaça d’Alaior i faig un cafè a ca na Divina. O sigui, que tot és molt real.
- I tant real. Val més que t’ho prenguis seriosament, perquè en sa comunicació des ministeri mos diuen que en cas de no completar ses hores que deveu a s’administració perdreu es dret a sa percepció de sa pensió. També diuen que si voleu reenganxar-vos després d’aquests quinze dies, o sigui fer uns anyets més a la casa, veureu revaloritzada la pensió a raó d’un 7% l’any treballat. És per pensar-hi i fer nombres. Vull dir que no tot són males notícies. He de dir que per ara ningú no ha picat. En José Luis Montes, que també li toca pencar, m’ha dit que ell no es mou de s’hortal, que està molt bé en el seu nirvana. En Toni, s’electricista, que ningú no havia vist mai més, ja va anar a muntar la il·luminació a Sant Climent: -com més prest millor, va dir. Hola, com va? Ara acaba d’entrar a s’oficina na María Ángeles, de s’arxiu, és una altra de les damnificades. Es qui ho té pitjor és en Juan Manuel Delgado.
- Qui, en Delgado! Es conseller?
- Sí, Bep, sí. En Juan Manuel també ha rebut. Clar, ell no pot fer dues feines a la vegada per a l’administració. O perdrà sa pensió o haurà de renunciar al càrrec de conseller per poder fer es quinze dies als serveis tècnics de s’Ajuntament. Perquè, no t’ho havia dit, és obligació ocupar es mateix lloc de feina que teníeu. Com expliquen ara una dimissió, perquè ja saps que hi ha periodistes, i no dic noms, que li treuen punta a tot. Sé que es serveis jurídics del Consell insular i sa gent de recursos humans, n’Elisa, es miraven com arranjar-ho. Que no li passi res a en Delgado. Sobretot per tornar de conseller, ja que no seria ipso facto.
- I en Tim Quevedo? En Tim, de personal?
- També, també. Però no el trobam. Diuen que viu a una caseta del Pirineu, on s’ha posat a rellegir tota sa col·lecció d’«El Viejo Topo». No el trobam.
- I jo què he de fer, Joan? Puc anar as doctor que em doni sa baixa per depressió? Sa causa és de pes.
- Res Bep. Que no vas dir quan te’n vas anar es greu que te sabia que per culpa de sa covid no haver pogut xalar amb unes darreres festes de Gràcia de dalt de tot? Idò, s’administració et dona s’oportunitat de complir es teu somni d’acabar sa vida laboral ajudant a l’organització de ses festes. Vine i ajuda a en Jordi Orell.
- Tu em coneixes, Joan, em coneixes d’ençà que érem d’Esquerra Unida. Saps que tenc un caràcter. No sé si me’n sabré sortir. No bastaria posar-me a menar sa somereta durant ses festes? Són moltes hores. A més, de menadors no en sobren. No és com Ciutadella, que es peguen per sortir.
