Quan arriba s’estiu ses altes temperatures se van instal·lant en es nostro dia a dia. Tan com passen ses setmanes es graus se van incrementant com correspon a s’estació més calorosa de s’any, fins a arribar as període canicular, que a Espanya abarca aproximadament des quinze de juliol fins a, bon i bé, finals d’agost, depenent de sa regió.
Tot i que a principis d’estiu hi ha més hores de sol, veim com sa temperatura de sa superfície de la mar encara no és molt alta, té poca calor acumulada, i per açò actua com a termoreguladora de sa temperatura de s’aire de ses zones costeres de més a prop. En canvi, amb s’entrada d’aquest període de canícula, s’efecte regulador minva i no ajuda a aturar tan fàcilment sa pujada des termòmetres que experimenten ses grans masses d’aigua des nostro planeta. De tal manera que quan mos posam en remull en qualcuna de ses nostres platges no aconseguim refrescar-mos tant com voldríem. També són freqüents en aquesta època de s’any ses entrades d’aire càlid i sec procedents del nord d’Àfrica, en ocasions acompanyat de calitja o pols en suspensió.
Tot i que aquests fenòmens son habituals i propis de s’estiu, de cada any s’accentuen més. Ara sa calor és es gran tema de conversa. Sembla que sa gent no sap rallar de res més que des canvi climàtic. Es temps s’ha convertit en tòpic. Sa climatologia és un assumpte molt variat i tothom hi entén. A més, sa gent no té massa memòria quan es tracta des temps. Just refresqui un poc sentireu sa gent comentar que enguany no ha fet gaire calor, que l’any passat va fer un estiu molt més calent, o a l’enrevés. S’hivern també sol passar; sempre trobam que ha plogut més o que fa més fred que s’hivern anterior, perquè no recordam es fred de mil dimonis que va fer. Mos deixam endur per ses impressions, que no sempre són certes.
Sa climatologia també centra s'atenció des mitjans de comunicació, mancats de notícies, principalment s'agost pes descens d'informació política. Es canvi climàtic és un tema recurrent, que repeteixen totes ses cadenes pràcticament a diari. Com es començament des curs escolar, es debat sobre s'estat de sa nació o s'inici de ses rebaixes, amb sa diferència que aquests són tòpics que se repeteixen d’any en any.
Temperatures extremes, termòmetres disparats, successives onades de calor sufocant, nits tropicals en què costa agafar es son, elevació des nivell de la mar; no són cap broma. Són efectes des canvi climàtic. Tots sabem que aquest és un fet constatable. Es consens dins sa comunitat científica és abrumador i es 97% coincideix que s’escalfament global és una realitat. Sa humanitat mos trobam, idò, davant un repte de gran envergadura. Però tampoc podem negar en tot açò un punt d’exageració i d’intencionalitat generadora de certa alarma social.
Per definició, es canvi climàtic és una sèrie d'oscil·lacions més o menys cícliques i intermitents de sa temperatura, pressió, humitat i altres variables des medi físic o atmosfèric. Ses temperatures estan pujant i ses causes que poden fer variar es climes de la Terra són molt diverses i complexes. Sa seva evolució pot ser d’unes desenes d’anys fins a centenars de milers o milions d’anys.
Inqüestionablement sa lluita contra es canvi climàtic comporta afrontar un canvi en es sistema consumista actual. Ara bé, aplicant solucions igualitàries. S‘impacte financer per as països compromesos a complir amb uns objectius de reducció d’emissions, com Espanya, és de tal magnitud que resulta infructuós limitar dites emissions mentre no s’obligui a grans països industrialitzats, rendits a s’ús de combustibles fòssils, com Estats Units, Xina, Rússia, Brasil o Indonèsia, entre molts d’altres, a reduir s’alliberament de contaminants a s’ambient. És sa baralla d’una formiga contra un elefant. No obstant açò, sobre ses causes des canvi climàtic hi ha opinions diversificades que provoquen força controvèrsia. Després d’una sèrie d’anys en què molts científics xerraven de s’escalfament des planeta i de s’efecte hivernacle degut a s’acció humana, d’uns anys ençà ja no hi ha tants experts que defensin aquesta postura. Es raonament oposat, més cautelós i ambigu, tendeix a relacionar sa sèrie d’oscil·lacions climàtiques cícliques amb es moviment continu en què es troba l’univers. Des de fa uns dos milions d’anys, la Terra ha patit períodes glacials. Es procés es repetix cada cent mil anys aproximadament. Aquesta tendència explica que ara esteim en un cicle d’escalfament natural -després de passar una època de glaciació i estar en un període interglacial- en què ses temperatures encara van en augment.
Per acabar; sigui quin sigui s’origen d’un tema tan transcendental, no és necessari que mos l’estiguin recordant cada moment. Si no, correm es risc de convertir-lo en tòpic.
