El temporal del dia 15 d’agost va mostrar les carències de les administracions locals de la nostra illa. Tal i com denunciava Miquel Fèlix en aquestes mateixes pàgines, les accions preventives del Consell Insular van ser manifestament insuficients, com evidenciava el comportament del Consell de Mallorca el mateix dia.
També crida l’atenció que l’únic ajuntament de Menorca que compti amb un pla d’emergències sigui el de Ciutadella. Així i tot, vista la manca de reacció de les autoritats davant els avisos meteorològics de l’AEMET, cal dubtar que els nostres consistoris haguessin pres les mesures escaients, que sempre són rebutjades per la població, perquè impliquen actuacions molestes, com retirar els vehicles estacionats al costat dels torrents o tancar platges.
Pel cantó contrari, cal posar en valor la intervenció de l’equip de la Guàrdia Civil que es va desplaçar des de Mallorca i va salvar la vida dels residents dels Plans d’Alaior que estaven en una situació desesperada dalt de la teulada dels seus habitatges. Aquesta professionalitat m’ha fet pensar, per contrast, en la manca de previsió dels Mossos d’Esquadra, que no van ser capaços de detenir l’expresident Puigdemont, qui va aconseguir fer un discurs al costat del Parlament de Catalunya i sortir del país impunement. Em fa l’efecte que no tenien prou mitjans ni organització per fer-hi front.
Les coses petites desperten les nostres simpaties. El refrany «La millor confitura és al pot petit» reflecteix aquesta filosofia de la vida que defensa els plaers senzills de «caseta, barca i sa dona». Tanmateix, aquest raonament no es pot generalitzar i a l’administració pot donar lloc a una inadequació dels serveis públics per satisfer les nostres necessitats.
Segur que la majoria dels lectors té qualque anècdota sobre el mal funcionament de l’IB-Salut. La setmana passada tenia consulta amb Infermeria. Després d’esperar mitja hora vaig anar a admissions i em van dir que seguís esperant que tot era correcte. Al cap d’una hora vaig insistir i va resultar que la infermera havia hagut de sortir i no hi ha cap protocol que l’obligui a avisar els administratius, sinó que és una qüestió entre el pacient i el sanitari, que, si hi ha sort, s’arranja amb un cop de telèfon... Tot un model de bones pràctiques.
En l’empresa privada, en bastants casos les grans corporacions ens proveeixen béns i serveis de més qualitat, més barats i de forma més ràpida. Les nostres compres de cada cop més es fan en les grans franquícies: roba de Mango, material esportiu de Decathlon, mobles d’Ikea, menjar d’una cadena de supermercats, qualsevol cosa d’Amazon...
Encara que el nostre cor està en les botigues de barri, la nostra targeta de crèdit acaba en les caixes de les grans superfícies. Així i tot, la regla té excepcions i les petites perruqueries, restaurants i llibreries tenen una clientela fidel, perquè ofereixen un bon servei: hi ha articles en què vendre de forma global suposa un gran avantatge, mentre que en altres la proximitat és un plus.
Açò no obstant, els ciutadans ens deixam enlluernar per administracions públiques massa petites. Un president del Brasil del segle passat, quan li preguntaven pels problemes que travessava Bolívia, afirmava de forma brutal que, a Sud-amèrica, hi havia nacions viables i nacions inviables. Tot i que el comentari és desafortunat, a vegades em ve el mateix pensament quan veig notícies sobre la precarietat dels països de Centreamèrica, la població de molts dels quals no arriba als 10 milions d’habitants. És prou evident que uns estats tan esquifits no poden oferir als seus habitants serveis amb un mínim de garanties, ni tan sols la seguretat o la justícia.
No es tracta d’un mal exclusiu de Llatinoamèrica. Al nostre país es van crear comunitats autònomes de mides extremament diverses; no poques no arriben o, com la nostra, estan al llindar del milió d’habitants. Determinats serveis públics, com els sanitaris, presenten una gran complexitat i em fa l’efecte que l’IB-Salut en moltes qüestions no se’n surt. Hi ha indicis que el cas de les mascaretes és més un tema d’incompetència administrativa, d’incapacitat de gestionar un afer massa gros, que d’influència política, la qual d’altra banda, sempre és més fàcil en una institució petita, personalista i amb controls precaris que en una altra més ben estructurada.
A Menorca tenim casos similars. Algunes de les dificultats de l’Ajuntament des Migjorn són conegudes, com la impossibilitat de la seva Policia Local de donar servei les vint-i-quatre hores del dia. No vull pensar el que hagués passat si Fornells aconsegueix la independència... Les mancances del Consell Insular i els ajuntaments amb la tempesta formen part d’aquest capítol, al qual també podríem afegir el col·lapse de la ITV i la impotència a l’hora de renovar les concessions del transport públic. Als ciutadans ens agraden les administracions properes, però no tenim en compte que les entitats petites no poden prestar certs serveis de forma correcta.
Aquestes podrien prendre mesures per mitigar els seus problemes. La més senzilla seria copiar el que fan els veïns més grossos, com podria haver fet el Consell Insular en la planificació de les emergències. També es poden crear mancomunitats de serveis o signar acords de col·laboració. Ara bé, aquestes iniciatives són rares: l’administració pública té una tendència innata a l’aïllament, un fals orgull del que es pensa que tot ho fa bé. Falta una cultura de millora dels serveis i la primera passa és ser conscient de les pròpies limitacions, perquè les nostres entitats locals són vulnerables als problemes de l’escassa dimensió: la dificultat per captar talent, la impossibilitat de crear unitats especialitzades i el seu corol·lari de la manca de professionalitat.
No és una qüestió de voluntat o d’incompetència de ningú, ni dels tècnics ni dels polítics. És una debilitat deguda a l’absència d’un volum que permeti muntar una organització eficaç.
amendezvidal.blogspot.com.es
